Civisme i frustració

En relació amb els darrers deu anys, la Diada d’enguany ha estat molt diferent. Ha estat marcada per la pandèmia de Covid-19. Com havia de ser, les precaucions sanitàries han passat per damunt de tot. La Diada del 2020 ha estat una reivindicació molt cívica, ordenada, gairebé cartesiana, però també cal dir, ben alt i clar, que la frustració és la millor definició d’aquell dia.

No hi ha dubte que aquesta Diada pulcra, però alhora trista i malenconiosa, és la millor radiografia del moment polític i social que viu la nostra estimada nació catalana. Encara que es comenta en molts mitjans que aquesta tardor del 2020 serà calenta i combativa veig la gent –val més que m’equivoqui– molt amoïnada pel futur de la seva feina i amb molta por de com acabarà, i si farà més estralls, aquesta maleïda pandèmia global, anomenada Covid-19.

No hi ha dubte que es té la sensació que l’anomenat procés es va difuminant i perdent força, malgrat que algunes enquestes assenyalin que en les properes eleccions el conjunt de l’independentisme podria arribar a assolir, per primera vegada, el 51% dels vots. Per altra banda, aquesta mena de pessimisme cívic, a causa de l’increment accelerat de la repressió castellanoespanyola albira una hipotètica República Catalana molt llunyana en el temps; malgrat que feia pocs anys que es deia que la teníem a tocar.

Al meu entendre, el drama català és que una majoria de la població catalana, molt crítica amb l’actual statu quo, no veu, no troba la fórmula de passar d’una monarquia espanyola autoritària, de molt baixa qualitat democràtica, a una república catalana avançada políticament i amb una autèntica justícia social . Ens manquen passos intermedis.

El discurs èpic i cofoista ens ha fet molt mal, ja que la Castella eterna, transformada en Espanya a partir del 1808, no sap ni vol aplicar la diplomàcia i només entén el llenguatge i les actuacions medievals de l’espasa i la creu, encara que tregui el cap un, minoritari, sector unionista/assimilacionista que copsa que és un greu problema que la societat castellana encara tingui suspesa l’assignatura pendent de la Revolució Francesa.

I no ens oblidem de quelcom cabdal, la manca absoluta d’una unitat estratègica de tots els sectors de l’independentisme, més enllà de la política partidista. Però hem de continuar bategant amb l’experiència històrica i aprendre dels greus errors estratègics del post 1 d’Octubre.

Hem de tirar endavant tenint en compte la nostra dura situació social, i evitar, de totes totes, que l’ombra del 1714 es converteixi en una realitat palpable, colpidora i irreversible.