Opinió

Keep calm

Converses

Temps enrere parlar de política era un entreteniment força generalitzat, una manera de fer-la petar. No era pas massa diferent de parlar de futbol, encara que fóssiu d’equips diferents. Allò no feia perillar cap relació social o d’amistat i ens hi posàvem sense pensar massa ni patir per causar ofensa. Ara –i no només a casa nostra- l’art de la conversa política s’ha tornat molt exigent. L’ofensa pot aparèixer de la manera més inesperada i, qui més qui menys, ha assumit que si vol parlar de política ha de calibrar la posició de partida del seu interlocutor. La gent nota que s’hi juga la cordialitat de la relació. D’aquí els equilibris i precaucions en reunions familiars o trobades d’amics per evitar que la cosa es descontroli si algun imprudent gosa expressar opinions sobre la situació política. Si la trobada és presencial hi sol haver recursos per rebaixar la tensió. Si els comentaris es fan per les xarxes l’espectacle és, generalment, deplorable. El descordament hi és total i el tema és veure qui sap insultar o ofendre millor. És una atmosfera d’alta toxicitat que fa que a alguns –si mai hi traiem el cap– ens vinguin ganes de fugir-ne corrents i no tornar-hi a entrar. Molts, però, semblen “viure-hi” i deuen haver trobat la manera de “sobreviure-hi”. Res a dir. Un fenomen (o dany) col·lateral es produeix en els grups de Whatsapp on uns pocs emeten consignes constants que deixen la resta estupefactes o perplexos. La resposta sol ser un resignat silenci per mantenir la pau social. L’alternativa per no patir és seguir el consell d’Oscar Wilde: una conversa ho ha de tocar tot, però no s’ha de concentrar en res. Hem arribat aquí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.