Masclismes no tan micro

Darrerament he tingut l’oportunitat de tractar amb diferents dones obertament feministes. D’aquelles que defensen amb arguments, estadístiques i exemples que a la nostra societat occidental encara li queda un llarg camí, costerut i ple d’obstacles, per garantir els mateixos drets entre homes i dones. Totes elles m’expliquen que les actituds masclistes més nombroses no són les que porten a grans titulars, sinó les que formen part de la quotidianitat, del dia a dia, de la normalitat més absoluta. Precisament per això, per anar disfressats d’una subtilesa difícil de descobrir, els coneguts com a micromasclismes són tan difícils d’erradicar. Ningú, o la gran majoria, no posa en dubte que un atac violent a una dona, una violació o una agressió mereixen un càstig exemplar. La condemna pràcticament és unànime, ens avergonyeix, ens omple de ràbia i reclamem justícia.

PERÒ QUÈ PASSA QUAN L’ACCIÓ condemnable no s’adapta als cànons establerts? Quan no parlem d’agressió física sinó verbal? Quan no hi ha amenaça sinó proposició grollera i barroera sota la forma de comentari o acudit verd? Quan no et grapegen però sí et toquen de manera subtil i “totalment innocent” alguna part del teu cos? Ai las! Quan les fronteres es desdibuixen arriben els opinadors, els que saben de lleis i de com aplicar-les en tot moment, els defensors de la presumpció d’innocència i els amics, familiars, coneguts i saludats de l’acusat que juren i perjuren que tot forma part d’una conxorxa hàbilment orquestrada per enfonsar-lo. En casos com aquests, un dels arguments que més es fa servir és que la víctima no ha posat la denúncia pertinent. Per tant, si no ha seguit les normes establertes del que es considera una correcta denúncia del masclisme l’acció no pot ser considerada com a tal i queda arxivada en el camp més ampli de les bromes, els comentaris pujats de to o les converses “picants”. Vaja, en allò que és “normal”.

LA SETMANA PASSADA AL MARESME l’alcalde de Sant Vicenç de Montalt, Javier Sandoval, va presentar la dimissió després d’haver estat acusat d’assetjament per una treballadora municipal. En una llarga carta oberta a la ciutadania, el batlle nega les acusacions i recorda que no s’ha presentat cap denúncia ni tampoc s’ha obert cap actuació judicial contra ell. Bé, potser caldria matisar. Sí que s’ha presentat una denúncia encara que sigui en el sentit més ampli de la paraula. La treballadora va comentar el cas als seus representants sindicals i es va activar el protocol municipal de prevenció, detecció, actuació i resolució de situacions d’assetjament a la feina. Un instrument de què s’han dotat nombrosos ajuntaments catalans amb l’objectiu de lluitar i posar fi a aquestes conductes, siguin grans o petites, dins les administracions.

EN LA CARTA DE L’ALCALDE es vincula la dimissió a la pèrdua de confiança dels diferents grups que li donaven suport i a nivell de poble s’especula que la denúncia ha estat l’estocada final a un mandat feble i que la resta de formacions han aprofitat per treure’n rèdit polític. El cas ha provocat cert rebombori a les xarxes socials i no han estat poques les veus que s’han manifestat a favor de la innocència de l’alcalde i han trobat desproporcionat que hagi de plegar quan encara no s’han demostrat els fets. Alguns, fins i tot, han lamentat la vulnerabilitat dels càrrecs públics quan s’enfronten a acusacions d’aquest tipus. Vincular una denúncia per assetjament sexual a una acusació falsa o a una manera perversa de fer mal és perillós, perquè desvirtua i treu contingut al discurs de les víctimes reals. Si arriba el cas que la denúncia es demostri falsa, el denunciat tindrà tot el dret a reclamar responsabilitats. És més, ho ha de fer.

PRECISAMENT, PER GARANTIR la màxima transparència i objectivitat en tot el procés les administracions es doten d’aquests protocols contra l’assetjament! Flac favor es fa a la ciutadania quan s’aixequen sospites abans d’hora contra el procediment seguit i no es deixa treballar la comissió encarregada del cas perquè determini, o no, la gravetat dels fets. Vivim en una societat dotada de mecanismes per fer-la funcionar de la millor manera possible i hem de confiar que s’aplicaran de manera justa, perquè si no és així estem condemnats a viure en el caos i a acatar la imposició dels més forts.