La nova CaixaBank

Valga’m Déu! S’ha anunciat l’absorció de Bankia per CaixaBank i m’he trobat sol quan he dit que era una mala notícia per a Catalunya. Excel·lents economistes i amics com Andreu Mas-Colell, López Casasnovas i Miquel Puig s’han mostrat clarament favorables a l’operació, adduint que donaria solidesa al banc resultat de la fusió, que estava en la línia del que defensava el Banc Central Europeu i que els accionistes hi sortirien guanyant. Subscriuria els seus arguments si haguessin parlat a Frankfurt, a la Universitat de Harvard o a la London School of Economics. Però potser van oblidar que vivien en un país petit, integrat dintre d’un estat agressor, que té alguns dels seus polítics a la presó o a l’exili, i que es disposa a inhabilitar la màxima autoritat política catalana per haver penjat un llençol a casa seva —la Generalitat de Catalunya—, on deia el que deien tots els catalans.

Tinc 85 anys i crec que puc dir el que em convingui i que ja han passat els temps en què havia de vigilar el que deia perquè m’hi estava jugant el meu futur personal. Comencem. El protagonista de l’operació ha estat Isidre Fainé, president del grup La Caixa. És l’únic català que hi ha a la primera executiva del banc. Fa molts anys que el conec i hi va haver moments de col·laboració quasi intensa amb ell. El considero un amic, sempre que ell no digui el contrari. És fill d’una família obrera de Manresa, un fet que l’honora. Però té 79 anys —un jovenet al costat meu— i no el veig empenyent l’operació de fusió-absorció de CaixaBank i Bankia, que serà llarga i difícil. El president de CaixaBank serà castellà, així com els dos principals executius, un procedent de Bankia i l’altre de La Caixa, nomenat per en Fainé. Un parell d’alts executius de l’entitat financera catalana han estat foragitats, perquè devien cantar Els segadors en horari de feina. La catalanitat de Fainé és limitada, des del meu punt de vista: “Va mantenir relacions hostils amb el presidents Pujol i Mas, o no se l‘ha vist a les manifestacions de l’Onze de Setembre.” És broma! Per descomptat no ha votat mai cap partit independentista i alguna vegada ho va fer pel Partit Popular. Explico coses que em va dir; no me les he inventades.

El accionistes hi sortiran guanyant amb la fusió. Molt més els de Bankia que els de CaixaBank. Quan he llegit que l’empresa catalana tindria el 75% del banc, mentre que l’Estat es mantindria en un 15%, i he vist que es presentava com un argument favorable a la fusió, no sabia si posar-me a plorar o a riure. Després de 23 anys d’experiència bancària conec la importància d’un 1% de participació de l’Estat. Si els executius de CaixaBank volen fer una ampliació de capital o comprar el 10% d’un banc italià hauran de demanar permís als accionistes que tenen un 15% del seu capital. Ja m’entenen. Els accionistes del banc depenen del Ministeri d’Hisenda i aquest, del Consell de Ministres.

Podria escriure un llibre sobre aquest tema, amb materials històrics i actuals. No em faig enrere del que he dit en articles anterior i en entrevistes. I d’acord amb el que deia Francesc Moragas, fundador de La Caixa, en un llibre que m’encarregà el mateix Fainé, hi ha dues coses que La Caixa no pot oblidar mai: “L’Obra Social i Catalunya.” Amén, com diríem Isidre Fainé i jo.