Ser dona i ser mare, depèn

Dona somrient, en primeríssim terme. S’obre el pla: un nadó sembla que li estigui retornant el somriure. L’escena serveix per anunciar una crema antiestries o hemorroïdal, una botiga de patinets o un curs d’enfortiment del sòl pelvià. Tant se val. Per vendre xocolata, una família esmorzant en perfecta harmonia. Mares esveltes amb fills ideals per anunciar protector solar. Mans sobre panxes, en dolça espera, per desitjar Bon Nadal. Nens que besen panxes. Homes que acaronen les panxes de les dones que estan en dolça espera i que són besades per nens... Ah, i avis que disfruten d’una vellesa sense parangó envoltats de nets. Tot això que comento són impactes publicitaris a la retina i al cor. Tenen molt a veure amb el manteniment dels rols i del trinomi: dona, mare, felicitat.

Estic contra la maternitat? Al contrari. Sí que recelo dels missatges que lliguen el ser dona i el ser mare, per se. Perquè sí. I que implícitament suposen que qui no infanta és com si no fos completa. Intueixo missatges que abans no percebia. Potser veig on no hi ha res... Per motius diversos, he parlat amb dones properes que volien ser mares i no ho aconseguien. M’he adonat que no se’n parla gaire, públicament. Ni de les que volen i no poden, ni de les que no volen. Quin paper juga la pressió de la societat, el patriarcat, encara avui dia, en el com “ha de ser” la maternitat? Per què el fet de no ser mare hi ha tants que ho veuen com un fracàs?

Que aixequin la mà les que a partir dels 30 –per posar una edat– han sentit: “Se’t passarà l’arròs...”; “El millor del món és ser mare, estem fetes per a això...”, “No en vols tenir? No pots?” I una de les millors: “De gran, qui et cuidarà?” Hi ha qui diu que no patim pressió. Que em perdonin, però em fa l’efecte que sí. Prepareu-vos, a partir dels 45: “No tens fills? Quina pena [cara de condol]!” Verídic.