Miquel de Palol

Aquests dies que envolten la festa dels Premis Literaris de Girona i al marge del que haurem pogut fer amb el problema de la pandèmia, m’abelleix dedicar un comentari al literat Miquel de Palol, que dona nom al guardó de poesia (creat el 1978 i aquest any en la 44 edició), atès que n’acabo de llegir el voluminós llibre que va treure a la llum la Fundació Valvi, amb la seva obra teatral estudiada, comentada i editada per Iolanda Vila Serra. (Pep Vila ja n’havia editat i estudiat dins de la mateixa Biblioteca Valvi el drama Jueus, descobert per ell, el 2005.) El llibre preparat per la Iolanda va sortir pels volts de Nadal del 2018, però, és clar, 686 pàgines fan la seva impressió i hom espera un període de calma per emprendre’n la lectura amb una certa continuïtat. Ves per on, la pandèmia m’hi ha ajudat. De fet, llegir els llibres que publiquen les institucions de les quals formo part és un deure que m’imposo sempre. No m’agrada ser un moble decoratiu i només mirar-me els llibres que traiem per les cobertes. Amb més o menys celeritat procuro llegir-los i aprendre’n. Si ho editem per a l’altra gent, nosaltres hem de ser dels primers de fruir-ne. En el fons és el meu petit homenatge a l’autor. Veig, precisament, en el cas de Miquel de Palol, que ara fa just cent anys –era el setembre del 1920– que el poeta gironí va acabar d’escriure l’obra L’enemic amor, gairebé a l’equador d’una etapa prolífica de producció teatral que se centra, sobretot, entre 1914 (Cadenes) i 1925 (El clavell roig). En dates més extremes queden la primera obra, Les dugues cartes (1899), i l’última, Jueus (1935). La temàtica d’aquesta darrera, per cert, afegida al fet que acabo de llegir, també, L’espia del Ritz, de Pilar Rahola, i, no fa tant, l’assaig Els jueus catalans, de Manuel Forcano, i a alguna pel·lícula recent sobre els nazis, fustiga, evidentment, la nostra consciència humana davant del tracte que els jueus han sofert al llarg dels segles. Com hem pogut ser tan salvatges, els humans? L’obra de Miquel de Palol, en el seu desenllaç, proclama, sobretot, el perdó. Tant de bo la lectura del text inclinés tots els lectors cap a aquesta pràctica, però deixant molt clar que ha d’anar acompanyat de la justícia, per als jueus i per a tots els pobles oprimits. I, encara més, no em puc sostreure, en llegir Palol, de recordar la seva filla Maria recitant la famosa Salve del pare a l’escenari de l’Auditori de Girona fa un parell d’anys, contagiant l’emoció a tots els presents a la festa.