La mort de Guillem

La setmana passada va tenir lloc l’estrena de la pel·lícula La mort de Guillem, que ja es pot veure en diversos cinemes catalans, mentre esperem, també, la seva emissió simultània el 2 d’octubre a les televisions d’aquest tros de terra que alguns encara anomenem Països Catalans: À Punt, IB3 i TV3. Aquesta és una bona notícia. Primer per la coordinació entre les diferents plataformes televisives, però sobretot perquè aquesta pel·lícula és un merescut homenatge als pares i a les germanes del Guillem Agulló. A les persones que van patir la mort del fill i del germà i que durant tots aquests anys han donat una lliçó de dignitat malgrat tot allò que els ha tocat viure. Recorden el paper de la policia que havia d’investigar els assassins? Recorden la vergonya d’un judici que va negar qualsevol motivació política en el crim? Recorden com determinada premsa –encapçalada pel diari Las Provincias d’aquella malparida anomenada María Consuelo Reyna– va fer mans i mànigues per convertir els botxins en víctimes i la víctima i els seus amics i familiars en botxins? Recorden quanta impotència i quanta ràbia ens van fer viure? Fa 27 anys una bèstia anomenada Pedro Cuevas va posar fi a una vida que valia mil vegades més que la seva, mentre els seus camarades del “Komando Marchelenes IV Reich” entonaven el Cara al sol. Perquè, com diu la seva mare a la pel·lícula, “Guillem no ens va deixar, a Guillem el van matar.” La seva gran victòria és que, 27 anys després que un punyal li travessés el cor, el record de Guillem Agulló continua viu. Entre nosaltres.