En tres fàcils passos

A l’escola ja maleïa l’assignatura de plàstica. Encara ara dibuixo pitjor que un nen de cinc anys i els treballs manuals em semblen reservats per a persones superdotades. Pateixo el que no està escrit per muntar joguines que arriben esbocinades i als mobles que s’han d’armar no els dedico ni un segon perquè, ho tinc claríssim, és una autèntica pèrdua de temps. Malgrat tot, agraeixo quan dins la caixa trobo el típic full d’instruccions que m’encoratja a fer-ho sense demanar l’ajuda altruista del pare, el cunyat o la veïna. Si llegeixo “en tres fàcils passos”, de vegades m’envalenteixo i, si més no, faig un intent. Amb la independència de Catalunya, d’un temps ençà, em passa més o menys el mateix. Me l’emporto a casa amb la intenció de trobar l’encaix de totes les peces i aconseguir un resultat òptim, però quan llegeixo el llibre d’instruccions em costa passar de la primera ordre. Sovint em sento com quan agafo a l’atzar les dues primeres peces de la nova caixonera i no necessito res més per confirmar el que ja intuïa, que no sabré com continuar.

Els propers passos a seguir, en el cas de la construcció d’un nou país, també em resulten més aviat confusos. Seria bo que alguns líders polítics elaboressin un manual amb les indicacions oportunes. No parlo d’un “tres fàcils passos”, perquè serà qualsevol cosa menys fàcil, i de passos, m’imagino, se n’hauran de fer bastants més de tres, però sí d’un missatge intel·ligible que ens ajudi a intuir la sortida del laberint. Sentir parlar de “confrontació intel·ligent”, de “preparar-nos per a la ruptura democràtica, pacífica i desobedient”, de “plantem cara ara” o de “trencament definitiu amb l’Estat” em trasllada a aquell moment en què haig de comprar una llitera però, quan veig que me l’emporto a casa a trossos i que seré incapaç de muntar-la, acabo optant per buscar qui faci la feina per mi, o directament evito comprar-la.