“L’autonomia exercida sense autonomia només respon a l’arbitrarietat d’una cadena deshumanitzada que lliga l’autonomia a la voluntat de l’Estat
Avui fa tres anys d’una aturada de país que va marcar un punt d’inflexió en la història de l’independentisme, un punt d’aquells que es posen sobre una línia en el moment que canvia de rumb perquè s’encadenen un seguit de fets que provoquen el canvi. Després de la violència que l’Estat va exercir per intentar aturar la democràcia en el referèndum de l’1-O, la resposta del poble va ser contundent. El país es va aturar. Després, la violència judicial, amb aval reial, faria la feina que no havien fet les porres, però al llarg de tres anys s’ha mantingut un rum-rum de fons que diu que el poble, la gent, continua tossuda i alçada per fer el pas cap a la desobediència i el compliment del mandat de l’1-O. Però què és la gent? Què és el poble? La gent i el poble són paraules que només cobren sentit quan el poble i la gent els en donem. El poble, la gent, és una suma de personetes individuals que decideixen el rumb d’una línia d’acord amb el coratge i les pors de cada moment. I el coratge d’uns i la por dels altres han dibuixat un vodevil amarg al ritme de L’estaca que ja fa tres anys que dura, en un estira-i-arronsa amb les cadenes que han fermat les llibertats més essencials del poble. I ara aquest poble i aquesta gent estan convidats a votar, novament per escollir president.
i exiliats” escrit en una pancarta és un joc de paraules encadenades a una sentència. “Inhabilitat” és una cadena lligada a les urnes i la democràcia. In-Justícia, corrupció i repressió són paraules encadenades a la unitat de l’Estat. Estatut i autonomia són cadenes invisibles que lliguen curt. Molt curt. Les paraules només són paraules i, tot i això, sovint fan mal. Carregades de tinta, escupen ràbia, revenja i odi. Són les porres de l’1 d’Octubre colpejant invisiblement, sense mesura ni proporcionalitat, un poble que busca respostes de veritat en les urnes. I tres anys després encara dura. La gent colpejada per l’Estat per haver volgut votar l’1-O, convocada per l’Estat a les urnes el 21-D del 2017, ara tornarà a les urnes el 14-F. Aquest cop, la convocatòria electoral és una baula en una cadena invisible que lliga el poder a Catalunya a la voluntat de les togues de l’Estat. Una caixa de Skinner amb resultats incerts, on les pors i els coratges de cada una de les personetes individuals que participen juguen també les seves cartes. Un joc de cartes només és un joc. A vegades, perillós.
un dels obstacles per aconseguir la independència” és una sentència formada per paraules encadenades que mostren les cadenes invisibles d’un procés que viu del procés, i que té el procés com a objecte de vida. Una sentència és un seguit de paraules encadenades que fereixen i humilien i, sovint, il·luminen les cadenes invisibles per qui vol veure-hi més enllà dels titulars d’una piulada. Arbitrarietat és una paraula i una baula en una cadena desharmonitzada i deshumanitzada. L’autonomia exercida sense autonomia només respon a l’arbitrarietat d’una cadena deshumanitzada, una cadena que lliga la pròpia autonomia a la voluntat de l’Estat, sense tenir en compte la voluntat del poble, de la gent, que ara fa tres anys va sortir al carrer per cridar contra la repressió.
i en defensa de les llibertats” escrit en una pancarta que es passeja pels carrers de Catalunya avui fa tres anys és una cadena gruixuda de dos caps lligada a la identitat del poble que surt a alliberar les urnes i la democràcia de les cadenes que les inhabiliten. És una cadena gruixuda lligada a un Estat que s’ho juga tot per garantir l’immobilisme que l’alimenta. I fa tres anys i encara dura. Hi ha forma d’humanitzar la gent? Posar llum a les cadenes invisibles i deslligar els nusos que fermen les llibertats? Fa tres anys i, cada dia, s’encadenen fets que fan pensar que res no és debades.
paraula de reclam, una paraula de demanda. És una baula essencial en una cadena que serveix per lligar curt la persecució a les llibertats lligades amb cadena. O fins i tot, per esborrar-la... la persecució, és clar! L’Amnistia és també un repte en una cadena d’esdeveniments, i una campanya per intentar recuperar les llibertats privades a un poble que vol votar sense caixa de Skinner, amb la certesa que els resultats seran la prova de la voluntat del poble i serviran per dir el que la gent vol amb les llibertats des-encadenades.
