Madrid desespera

La Comissió Europea va reclamar als estats fa dotze dies que vetllessin pel compliment de les respectives mesures anti-Covid per frenar la segona onada. Citaven l’Estat espanyol com a amenaça per als altres estats, i davant d’això Gran Bretanya ha endurit el control sobre l’oci, Itàlia ha frenat la desescalada –encara estan desescalant i per això han contingut més la corba ascendent– i França i Alemanya restringien els aforaments i presència de públic en espectacles i espais públics que havien projectat massa atrevides. Madrid ha trigat dues setmanes a aplicar mesures per contenir la pandèmia a la capital, que multiplica per set els contagis de qualsevol altra gran metròpolis del món, superant Rio de Janeiro i Buenos Aires, per no citar les europees.

No estranya que la patètica imatge de picabaralla política pel focus a l’Estat desacrediti la imatge d’Espanya, com ja adverteix The Economist. Ara que la diplomàcia espanyola descansava de qüestionar l’independentisme haurà de maquillar la potinera gestió sanitària a la Comunitat de Madrid. Fins i tot l’Organització Mundial de la Salut l’instava a explicar-se i qüestiona que l’Estat hagi trigat tant a actuar, com va advertir la seva directora de Salut Pública, María Neira, que es preguntava com Madrid ha disparat el contagi.

Científics d’arreu del món han firmat un document a la revista The Lancet per reclamar auditories de la gestió sanitària. A l’Estat ho reclama la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària. Doncs els avanço alguns dèficits de gestió estatal i sobretot, a la Comunitat de Madrid: retard en la detecció del virus i el confinament per la primera onada, laxitud en la desescalada, dèficit de material sanitari i a les UCI, escassetat de rastrejos, cap intent de tallar les cadenes de transmissió, poca disciplina social, qüestionament dels criteris dels epidemiòlegs, confusió en l’ús de les mascaretes, retard judicial a avalar les mesures de contenció, privatització de l’atenció primària...