Espanya, Portugal, Catalunya

Dos articles sobre Europa i dos sobre Catalunya. És el que he fet aquestes darreres setmanes. Avui toca parlar d’Espanya, el tema més difícil. No sé si teniu consciència que la Reconquesta va dividir la península Ibèrica en tres franges. Dit sense matisos: la de Galícia, amb Portugal afegit; el regne de Castella, que ocupava la major part de la península, i Catalunya i els Països Catalans, a la franja est. El rei Carles I, al monestir de Yuste, va dir al seu fill que si volia augmentar l’imperi posés la capital a Lisboa, que volia dir el Nou Món; que si volia conservar-lo la posés a Barcelona, o sigui al Mediterrani –el món antic–, i que si volia perdre’l posés la capital a Madrid.

Realment Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX, quan el desenvolupament de les línies aèries va aconseguir superar el que era una solitud enmig de la plana castellana. Portugal es llançà a creuar l’atlàntic i al Brasil demostrà la força que tenia. El regne de Castella aprofità el port de Cadis per arribar a Amèrica i crear un imperi. Catalunya no va tenir gran cosa a fer, fora de conservar el que li havien deixat els seus antecessors. Un comentari que no és gaire corrent és que a Espanya es parla la llengua castellana, mentre que a Amèrica, sense cap excepció, la llengua és l’espanyol. Un fet que pot fer pensar una mica en el que serà la història d’aquests tres regnes espanyols.

Portugal traurà profit del seu imperi americà, com va fer Castella, mentre que Catalunya es convertirà en la primera potència industrial en el sud d’Europa, gràcies a les relacions amb França i amb el centre d’Europa. Catalunya va treure profit de la seva indústria, més que de la seva expansió territorial, que li resultava molt difícil. El regne de Castella no s’interessà gens per la indústria fins ben avançat el segle XIX. Els imperis americans, portuguès i espanyol s’anaren perdent, mentre que l’economia catalana creixia gràcies a una indústria i a un comerç que només demanaven iniciativa, relacions amb l’exterior i ganes de treballar. Aquesta és la situació amb la qual s’acaba el procés històric dels tres regnes hispànics.

Espanya és un país centralista. No és l’únic –França també ho és–, però segurament que cap dels estats centralistes europeus supera l’espanyol. Al segle XVII Portugal guanyà la guerra a Castella i Catalunya la va perdre. Portugal va desenvolupar la llengua i una cultura pròpia, mentre que Catalunya mantenia una llengua i una cultura que han estat atacades contínuament pel govern espanyol. Espanya, amb una capital que comença a tenir força gràcies a les comunicacions aèries continentals i intercontinentals, es fa forta a la península. La corona de Castella es troba ara en una situació similar a la que havia tingut segles abans. Hi ha uns petits nuclis formats pel País Basc i una part de Navarra que no preocupen gaire el govern espanyol perquè són petits. En canvi, Catalunya té una capital, Barcelona, que fa la competència a Madrid.

Espanya, Catalunya i Portugal tenen un denominador comú que és Europa. Si el futur de Catalunya ha de ser lliure, només es pot aconseguir a través del que jo en dic una Europa federal que integri els tres regnes hispànics.