A la tres
Quan no les pots haver...
Jo no ho devia entendre bé, el febrer passat, quan a Madrid es va reunir per primer cop la famosa la mesa de diàleg i en sortir tots plegats van dir que havien acordat reunir-se cada mes. Els confesso que m’ho vaig arribar a creure, en veure com ho anunciaven a so de bombo i platerets. Però va venir la pandèmia i, confinats com vàrem quedar, les reunions es van suspendre. Cap ni una. I mira que se n’han arribat a fer, de reunions telemàtiques, durant aquest confinament estrany. Se’n recorden, d’aquelles reunions telemàtiques de presidentes autonómicos amb què ens obsequiaven cada diumenge al matí? No sé quantes en van fer, Sánchez i els presidentes. Vuit? Deu? Dotze? No ho sé. Sí que sé que no n’hi va haver cap ni una per reunir la mesa de diàleg. Ni que fos per saludar-se, dir-se que ja es trobarien més endavant presencialment, però que en feien una de telemàtica per deixar constància de la voluntat de solucionar el problema. Les han comptat, les vegades que les forces independentistes, ERC en particular, han reclamat que es reuneixi la mesa? No sé quants ultimàtums han fet, aquests darrers mesos, però segur que l’hemeroteca està plena de frases lapidàries de Rufián reclamant la reunió. Per això em va estranyar que, diumenge passat, el vicepresident del govern en funcions de president Pere Aragonès (no em negaran que el càrrec és ben estrany) digués en una entrevista a El Periódico que la mesa ara no es pot reactivar mentre Catalunya “estigui en interinitat”. “La mesa de diàleg s’haurà de reactivar després de la interinitat”, era el titular de l’entrevista. Després de mesos i mesos d’insistir-hi, i del no reiterat del PSOE, amb qui van pactar-la, Aragonès xuta la propera reunió de la mesa per a després de les eleccions; això és, al mes de febrer com a mínim. Per això deia (sí, és una ironia) que potser no la vaig entendre bé, la periodicitat de les reunions de la mesa, veient que ara seran com a mínim anuals. No sé per què, però pensant en el titular d’Aragonès m’ha vingut al cap la faula aquella de la guineu. L’atribueixen, com tantes altres, al grec Isop. S’explica que una guineu famolenca va veure un raïm que penjava d’una parra i que, quan el va voler abastar, no va poder. Tot allunyant-se’n, la guineu va dir: “És verd!”