LA GALERIA
Un vespre a La Planeta
La meva mare era una enamorada del teatre en vers de Josep Maria de Sagarra. En recitava fragments llargs de L’Hostal de la Glòria, que era el seu títol preferit, i recordo com xalava un dia que, després d’haver esmorzat a casa, en una vinguda a Lloret per un tema de música, l’actriu barcelonina Pepita Llunell li va correspondre a tall d’obsequi amb la declamació d’algunes escenes de l’obra. L’any que ve farà seixanta anys de la mort de Sagarra. La seva figura, però, no perd actualitat i ara la hi ha tornat a posar, de fet, Xavier Febrés, guanyador del premi d’assaig de la nit dels Bertrana amb el treball Josep Pla o la vitalitat, on, en algun passatge, compara Pla i Sagarra quan exercien el periodisme en la seva joventut. D’altra banda, Joan Ribas, a l’escenari de La Planeta, va promoure i dirigir, aquest cap de setmana –dissabte i diumenge–, la lectura del poema sagarrià El comte Arnau. En Dani Chicano, company del patronat de la Fundació Bertrana, em va recomanar la vetllada i, realment, tot el públic en vam fruir intensament. Els actors de Proscenium van fer-ne una versió acurada, magnífica, i els versos de Sagarra, punyents i cantelluts a voltes, suaus i melodiosos altres, van anar penetrant-nos els sentits i traslladant-nos als temps medievals en què els desitjos dels homes poderosos no tenien límits, ni davant dels murs d’un monestir. El comte Arnau de Dani Chicano fou superb. He vist actuar diverses generacions de Proscenium i sé com llegeixen o reciten i amb quina senzillesa saben obtenir l’ambient idoni en una sala que, en els meus temps d’estudiant a Girona, era el garatge de la Sarfa i que ara és un referent teatral. Sento no viure sempre a la ciutat per assistir-hi cada vegada que fan alguna representació. Però en tinc excel·lents records i encara, entre altres, em ressona a les orelles la veu ben timbrada de Joan Canals evocant un Verdaguer sublim. Fa temps. Els actors d’ara han tingut, a més, la gentilesa de col·laborar en les lectures dels textos premiats a les darreres sessions de la festa dels Premis Literaris de Girona. Els ho agraïm públicament. Pel que fa a La Planeta, on es nota sempre, també, la mà de Pere Puig, entrar-hi és com endinsar-se en un somni i en un clima de família. Quan aquella negror ambiental et fa centrar l’atenció en l’escena, vius una estona deslligat de tot, pendent només d’allò que planteja l’obra. I quan s’acaba la representació, redescobrir el que t’envolta et torna a la realitat però amb un goig extraordinari dintre teu.