Raça humana
La maledicció dels recursos
Per què projecten construir Inga 3 per vendre energia a l’exterior si la llum arriba tan sols al 20% dels congolesos?”, es pregunta Mbuyi Kabunda Badi, nascut a la regió minera de Katanga i professor de la Complutense. La resposta la hi podria donar Angela Merkel o més en concret el seu comissionat per a l’Àfrica, Günter Nooke, que ha expressat l’enorme interès d’Alemanya a proveir-se d’hidrogen verd generat a la República Democràtica del Congo (RDC) i mantenir d’una manera sostenible els seus nivells de producció i consum. Si Inga 3 acaba sent una realitat que s’afegeix a Inga 1 –inaugurada el 1972– i Inga 2 –el 1982–, les preses d’aquest país es convertiran en la central hidroelèctrica més gran del món i en una “estratègia de futur” amb la qual, segons Nooke, tothom hi guanyarà: “La política contra el canvi climàtic i les bones relacions amb els EUA i la Xina.” Tothom, realment? No s’oblida de la població local? Quin benefici en traurà, a banda de la catàstrofe ecològica que representa inundar milers d’hectàrees de boscos? Una pregunta pertinent davant la voracitat de les multinacionals aliades amb la corrupció governamental i d’unes potències democràtiques insensibles a les més atroces vulneracions dels drets humans. És prou conegut que diamants, cobalt, urani i coltan són un maleït llamí que provoca guerres mercenàries pel seu espoli. I ara? Què passarà amb l’hidrogen? Gaudirem d’aquest combustible alternatiu mentre els congolesos empobrits romandran a les enfosques enmig de la violència? Venes obertes també a Àfrica...