Curtcircuitar la pregunta

El tempo en política és important, fonamental. I el govern espanyol ha esgotat el límit possible per manifestar els seus dubtes sobre la llei de consultes populars per la via del referèndum aprovada al març pel Parlament de Catalunya. I més que observacions el que ha fet és presentar una esmena a la totalitat. Prudent, callat fins ara sobre una normativa de desplegament de l'Estatut, posa en qüestió l'ànima perquè discrepa que Catalunya pugui impulsar aquest tipus de convocatòries. Entén que la competència exclusiva li correspon i que, amb la llei catalana, el govern tripartit trepitja el seu terreny. L'executiu espanyol té reserves, malgrat que la mateixa normativa deixa clar, com també ho fa la carta catalana, que és l'Estat el que en darrer terme haurà d'autoritzar (o no) la consulta. L'únic que queda fora de tota sospita són els referèndums d'àmbit municipal. Catalunya pot preguntar sobre rieres o xemeneies –amb tot el respecte cap a aquests processos– però no sobre qüestions genèriques. I molt menys quan dins d'aquestes hi ha l'aposta per un possible Estat català. Això sí que fa por! L'actuació de l'executiu espanyol –coincidència o no– és posterior a la presentació per part d'unes sis-centes persones, a través precisament de la llei de consultes, d'una iniciativa popular perquè es faci un referèndum nacional sobre la independència. I la mesa del Parlament ja l'ha admès a tràmit. El que alguns han definit com «un pas històric» està sota l'amenaça del Tribunal Constitucional, la mateixa que pesa sobre l'Estatut.

Quan l'aleshores lehendakari Juan José Ibarretxe va presentar el seu pla per consultar la ciutadania basca sobre la independència, un dels arguments a l'hora de presentar recurs al TC va ser que l'Estatut de Gernika no recollia la competència per impulsar referèndums. Es demostra que el fet que la inclogui tampoc no és garantia de res. Perquè quan aquesta es desplega, a l'Estat s'encenen les alarmes i passa igualment a l'acció. Ara, ha obert un procés amb la Generalitat per llimar les diferències en un termini de sis mesos, prèvia educada a la presentació d'un recurs davant del Constitucional si en aquest temps no s'arriba a un consens. I sembla complicat quan el que qüestiona l'Estat és en realitat tota la llei. El problema no és de contingut o no dels estatuts. El problema és que, com que té pànic de la resposta, el que fa directament l'Estat és curtcircuitar la possibilitat que hi hagi pregunta.