Ignatius i Isabel

Explicava l’altre dia el filòsof i posthumorista Ignatius Farray, a La vida moderna de la SER, que hi ha dues maneres de trencar Espanya. Marxar de... Que seria la manera catalana. I quedar-se amb... Que seria la de Madrid. Una fórmula que, no cal donar-hi més voltes, és molt més efectiva que la catalana. I, si no, pregunteu-ho a Quim Torra. De fet, Madrid sempre ha sigut la gran arma secreta de l’independentisme. Bé, diu el gran Ignatius que la desobediència catalana és un joc de nens al costat de la d’Isabel Díaz Ayuso i els seus adlàters. “La màfia de tota la vida, què fa? Et protegeix. De qui? D’ella mateixa: de la màfia. El pla de desobediència del PP és perfecte. És un pla mafiós. Qui està fent mal a Espanya perquè només vetlla pels seus interessos partidistes? Jo. I qui soc jo? Espanya.” És a dir, tu t’identifiques amb Espanya i em protegeixes de tu mateix. Tu dius, com va dir Díaz Ayuso, que “Madrid és Espanya dins d’Espanya” o “què és Madrid, si no Espanya?” i que no es pot tractar Madrid com a la resta de comunitats perquè si la confines, arruïnes Espanya... i el que fas és estendre la Covid a tot Espanya. Trinxes Espanya per protegir... Espanya. La maté porque era mía, que diríeu Platero i tu. Però no us penseu. No passa només amb la pandèmia. El pla del PP és perfecte. Segueix l’hereu de Slavoj Zizek: “Qui està fotent amb les seves polítiques partidistes la unitat d’Espanya? Jo! I què pretenc jo? La unitat d’Espanya!”. Colossal, que diria l’enyorat Carlos Pérez de Rozas. Però tranquils. Com diria el membre d’una altra gran família, no és personal, només són negocis.