Morts de segona

El nivell de consideració cap als morts d’una guerra és un termòmetre de la dignitat d’una societat. Això mateix pensava mentre passejava entre els milers de creus perfectament arrenglerades del cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer. En aquest enorme panteó reposen les restes de 9.387 soldats dels Estats Units morts durant el desembarcament de Normandia. El silenci és sepulcral i a tot l’indret es respira respecte. Però aquest no és l’únic cementiri d’aquestes característiques. N’hi ha d’altres per als soldats canadencs caiguts, per als britànics i, fins i tot, per als alemanys. Sí, els soldats de Hitler que van morir defensant les seves posicions a les costes normandes també tenen les seves fosses dignificades a la zona. Tots aquests morts, la majoria joves –molt joves– tenen una sepultura digna. Tot el contrari del que succeeix en llocs com l’Estat espanyol, on el respecte als morts de la guerra civil és inexistent. I val a dir que no han servit de res ni les contínues amonestacions de l’ONU, en el sentit que els diferents executius espanyols no han fet la seva feina ni per obrir i dignificar les fosses de la guerra civil ni per investigar els crims del franquisme. Mentre jo em passejava entre la pulcritud de les tombes dels morts a la batalla de Normandia, més de cent mil persones encara continuaven enterrades a les cunetes de l’Estat espanyol. I mentrestant, el precursor a Catalunya de la dignificació i restitució de la memòria d’aquestes víctimes (gràcies, Raül Romeva, i gràcies, també, Ester Capella) passa les hores en una cel·la de Lledoners. Spain is diferent.