15 són 15
Turisme en temps de pandèmia
La pandèmia del COVID19 està ocasionant una importantíssima reducció d’activitat en molts sectors productius, essent el sector turístic un dels més perjudicats, degut a la limitació de mobilitat a què s’ha vist obligada la població mundial des del mes de març d’enguany.
Segons dades de la Generalitat, el 2018 el sector turístic català aportà un 12% del Producte Interior Brut, amb 38,7 milions de visitants que efectuaren una despesa de 24.084 milions d’euros. Encara no disposem de dades definitives del turisme a Catalunya el 2020, però podem agafar la referència d’un recent estudi del Banc d’Espanya que analitza l’evolució a tot l’estat. Segons aquestes estimacions, la variació interanual del PIB turístic espanyol des de setembre del 2019 al mateix mes d’enguany es quantifica en un -63%. Aquesta font també mostra una forta disparitat regional, amb les Illes Canàries i les Illes Balears al capdavant amb unes reduccions entorn al 75%. Darrera hi apareix Catalunya, amb un valor proper al conjunt estatal.
Les xifres parlen per elles mateixes. Números rodons, dos de cada tres euros de creació de riquesa al sector de turisme i oci s’han deixat de generar. I tot això té unes conseqüències molt negatives en determinades zones del nostre país, com la Costa Brava o la Costa Daurada, que aquest estiu han mostrat imatges de platges, passejos marítims i terrasses insòlitament buits. També la ciutat de Barcelona ha patit i força les conseqüències de la manca de visitants.
A curt termini, hi ha una repercussió directa sobre les empreses i ocupats del sector, i també indirecta sobre les empreses que proveeixen productes i serveis als establiments de turisme. Alhora, la reducció d’activitat redueix la renda del conjunt de ciutadans, ocasionant un efecte encara més depressiu que la reducció inicial. Així, la sotragada inicial s’escampa cap a altres sectors d’activitat, seguint el que es coneix com ’efecte multiplicador’ de la renda, però que en aquesta ocasió multiplica en sentit negatiu. A mitjà i llarg termini, si la pandèmia no remet, a la reducció de la renda s’hi haurà de sumar un problema d’excés de capacitat que pot portar alguns establiments a tancar portes. Aquesta conseqüència deixa de ser un efecte conjuntural i passa a ser un efecte estructural, en modificar la capacitat productiva i l’oferta del sector.
Mentrestant, els agents implicats fan unes previsions força desfavorables i encaren una tardor/hivern amb molt pessimisme. Les autoritats haurien de ser plenament conscients de l’efecte cascada que aquesta situació pot ocasionar no només en el curt termini, sinó també en el mitjà-llarg termini. I, sobretot, haurien de prioritzar l’establiment d’accions efectives de forma immediata.