De set en set
El llenguatge i la realitat
Aquesta setmana l’Institut d’Estudis Catalans ha anunciat que incorporava catorze noves paraules al diccionari i en modificava disset sobre el lèxic LGTBI, responent així a una petició del col·lectiu per adaptar el diccionari normatiu de la llengua catalana a una realitat que existeix i que mereix ser reconeguda. La paraula transgènere, per exemple, ja “existirà” oficialment en català a partir d’ara, i expressions com marieta o invertit hi apareixeran específicament com a mots en recessió i dits despectivament.
Amb aquesta decisió l’IEC ha resolt molt bé el debat etern sobre si el llenguatge ha d’anar a remolc dels canvis socials o si els ha de promoure. No és un debat menor i el segueixo amb molt interès des que, de molt jove, remenant el Pompeu Fabra de coberta vermella que abans hi havia a totes les cases, em vaig trobar com a definició de la paraula alcaldessa la frase “la dona de l’alcalde”. Em vaig quedar estupefacta fins que vaig entendre que Fabra havia fet el diccionari general de la llengua catalana l’any 1932 i que la primera dona alcaldessa a Catalunya, la republicana Nativitat Yarza, va ser escollida en les eleccions del 1934. El Fabra, doncs, recollia la realitat del seu moment; no existia la paraula alcaldessa perquè no hi havia alcaldesses, de la mateixa manera que no existia la paraula xip, perquè no existien els xips.
Discrepo d’aquells qui atribueixen al lèxic la responsabilitat de posar fi a les injustícies, a les discriminacions i a tots els mals del planeta, i això inclou també el desdoblament de gènere. Estic d’acord amb la lingüista Carme Junyent: no eliminarem el masclisme dient “els i les”, de la mateixa manera que no suprimirem la propietat privada eliminant els possessius. Sisplau, no matem el missatger; el problema no és el lèxic, sinó la realitat que reflecteix. I per canviar aquesta realitat, cal anar a les estructures profundes que la provoquen.