Aquests dies tenim més presents que la resta de l’any els fets de l’octubre del 2017. El referèndum (amb totes les fites prèvies), els cops violents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, la resistència heroica de la ciutadania als col·legis, l’aturada de país del 3 d’octubre amb una mobilització inèdita al nostre país, el ple del 10 d’octubre com una generosa oportunitat per a una sortida pactada del conflicte, la declaració parlamentària del 27 d’octubre, amb les anades i vingudes dels dies previs... Tot això i més coses que ara no pertoca detallar ens venen al cap aquests dies, ara que ja en fa tres anys.

I és en el record i la commemoració que acostumem a fer balanç. És aleshores quan mirem d’extreure lliçons apreses i aprofitar l’avinentesa per a l’autocrítica. Tot, si es fa de bona fe, a fi d’afrontar els desafiaments i els propòsits que vindran amb la motxilla més ben equipada.

Un dels objectius centrals de la repressió –a qualsevol racó de món i a Espanya també– és fer recular l’adversari o el dissident en la seva reivindicació. És a dir, que deixi de dedicar el seu esforç i atenció a la causa política original i els dediqui a reivindicar qüestions més bàsiques i fonamentals. Per posar-ne un exemple gràfic, és com si hom reivindiqués una bona calefacció i bons tancaments de les parets de casa, el repressor li destrossés la casa, i la persona en qüestió passés aleshores a exigir un sostre on dormir.

En el cas nostre, dels independentistes, vam passar de voler construir una República lliure, pròspera i justa, exercint el dret d’autodeterminació, a demanar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, i a pidolar una taula de diàleg que es presenta sempre sense continguts. D’atènyer el somni, a demanar que ningú no passi tres anys a la presó per haver-se enfilat dalt d’un cotxe. D’exercir l’autodeterminació d’un poble apoderat, a demanar amb les mans buides una reunió per dialogar sense cap garantia de res. Si bé encara hi ha una voluntat obstinada de moltíssima gent –al carrer, a les institucions i a les entitats– d’avançar decididament (com diria Estellés), és cert que la por ha fet forat i no permet avançar col·lectivament com s’havia fet abans de la tardor del 17. Per tant, recuperar el carril de la República i no permetre que les conseqüències de l’acció repressiva en frenin l’avenç és un dels propòsits que ens hem de fer d’ara endavant.

Una altra lliçó que podem extreure d’aquest període viscut del referèndum ençà és que el conflicte i la repressió poden portar també a una frustració que ens aboqui a la batussa interna. Per dir-ho d’una manera diferent: com que no hem aconseguit vèncer del tot l’adversari, que s’oposava a l’objectiu original –la República independent–, ens dediquem a continuació a accentuar les diferències entre independentistes, a una batalla esgotadora de retrets i a cercar constantment una pírrica victòria interior que, al cap i a la fi, no ens mena enlloc.

És a dir, aquell a qui han destrossat la casa i els seus projectes de millora es baralla ara amb els altres convivents per atorgar-se les culpes del desastre. I passen a continuació a disputar-se l’habitació més gran d’una llar sense sostre.

És així com sumem una distracció fatal de l’objectiu que havia esdevingut el motor original de l’acció i la mobilització polítiques i l’obertura d’una batussa estèril i ineficient. El resultat: ens hem oblidat que l’objectiu era la República i que l’adversari és l’Estat espanyol i no un altre independentista.

Així que, com hem dit més amunt, l’objectiu ha de ser ara tornar a enfilar el carril de la República, i hi hem d’afegir un compromís explícit i real d’establir una nova aliança republicana —de partits, institucions, entitats, societat civil i ciutadania— que planti cara conjuntament al repressor.

Sense aquestes dues coses que semblen tan lògiques i raonables, no hi ha sortida a l’atzucac actual. Creguin que han estat dues obsessions meves mentre he tingut l’honor i la gran responsabilitat de ser president de la Generalitat. Sense aquests dos elements tan elementals –disculpin la redundància–, qualsevol gest o acte de valentia està destinat a mantenir tan sols la flama encesa. I no es tracta d’això. La flama encesa l’han mantinguda milers de persones valentes i coratjoses al llarg dels segles de lluita des de la pèrdua de la llibertat nacional dels Països Catalans. Ara no es tracta de mantenir cap flama, sinó de guanyar la llibertat completa.

És a aquest objectiu i amb aquesta mentalitat que dedicaré el meu temps d’ara endavant, deslliurat de determinats equilibris, decidit a teixir aliances, a soldar solidaritats, a explorar nous camins, i convençut que ho aconseguirem, perquè, com deia el president Lluís Companys –aquest dimecres recordarem que fa 80 anys que va ser assassinat pel règim feixista– tenim la raó i tenim la força. La raó de les paraules i la força dels vots. Som-hi.