Ruth Klüger

El mateix dia que l’Acadèmia sueca concedia el Nobel de literatura a Louise Glück, arribava la notícia, quasi inadvertida, de la mort de Ruth Klüger al seu domicili d’Irvine, Califòrnia. No hi ha hagut cap espai als mitjans per a aquesta supervivent de la Xoà, i la mateixa Louise Glück, una poeta sensacional que coneixem poc perquè la poesia, en general, tampoc interessa gaire, va haver de compartir els titulars amb les rampoines del dia. Morir-se en aquest anonimat potser no és tan diferent de fer-ho desplomat vora les vies del tren, mentre cau la neu. “Així doncs, la neu ha de caure, ha de venir la son, perquè la mare està mortalment farta de la seva vida i necessita silenci”, diu un dels poemes de Glück que ara podríem estendre damunt el cos de Klüger. Però no ha anat així: Ruth Klüger, que va sortir viva de Theresienstadt, d’Auschwitz i de Christianstadt, ben atzarosament, si hi has entrat amb onze anys i és tan improbable que els nens se salvin; que va fugir durant una de les marxes de la mort del 1945, i que, finalment, va poder emigrar amb la seva mare als Estats Units, on ha estat una espècie d’excepció incòmoda, algú que de fet no havia de ser viu, ha acabat morint a casa seva als 88 anys, prop de la universitat on impartia classes de literatura alemanya. Fora del número tatuat al braç, no hauria quedat més evidència del seu pas pels camps nazis si a la ratlla dels seixanta no hagués escrit unes memòries d’una bellesa tan obscura com les poesies de Glück. Seguir viviendo, reeditat en castellà per Contraseña i que, en l’edició francesa, Refus de témoigner, va inspirar a Marta Marín-Domine el títol i l’esperit de Fugir era el més bell que teníem, no és un relat de la barbàrie, sinó un exercici crític de memòria en què sosté que “allò atroç necessita una anàlisi més detinguda” perquè ningú continuï creient que Auschwitz va ser un camí de perfeccionament moral.