A la tres
Espanya ens desencaixa
Espero i desitjo que el 10 de juliol, siguin un milió, o més, els ciutadans d'aquest país que omplin el passeig de Gràcia per dir prou a una Espanya que és la de sempre. El 1977, en la marxa que demanava llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia, no van ser un milió, però els centenars de milers de persones que sí que hi van ser-hi desafiant la por (por és una de les paraules que defineix la Transició, agradi o no als seus exegetes) van donar un impuls decisiu a un procés irreversible. Aquell dia, la nació catalana es va retrobar al carrer per impulsar el procés democràtic i nacional. Però també va donar una oportunitat a Espanya dient prou, en positiu, amb la mà estesa, a l'única manera que té Espanya d'entendre's: a cop de decret, a cop de sentència, a cop d'ordeno y mando. A cop de retallada, a cop de ribotada, d'exclusió, de purga. De purga i negació de la diferència. És així, amb aquest executòria de menyspreu a tot allò que s'ignora, com magistralment va sintetitzar Antonio Machado la torturada ànima de Castella, com s'ha fet, s'expressa i s'entén Espanya. I és aquest esperit el que informa la sentència de l'Estatut. Per això, el 10-J, s'haurà de tornar a dir prou, però no podrà ser amb un somriure als llavis. La unitat, desitjable, no pot ser una excusa de noves renúncies. Catalunya no té cap problema d'encaix a Espanya, és Espanya qui no encaixa a Catalunya. És Espanya qui desencaixa Catalunya. Catalunya no pot donar més oportunitats a Espanya perquè Espanya en té de sobra. I totes les respostes que l'endemà del 10-J intentin esquivar aquesta variable no seran respostes. Seran (més) derrotes.