La (in)transferència de coneixement

Hi ha un titular que plana amb força sobre el sistema universitari català i en particular sobre les universitats que hi surten més ben parades: “Excel·lent en investigació, suspens en transferència.” Aquest fet, totalment cert, no ens ha d’estranyar.

No ens enganyem: els rànquings universitaris més prestigiosos al món no aposten decididament per la transferència del coneixement i les nostres universitats d’avantguarda s’han concentrat en el que aquests indicadors valoren més: la qualitat del professorat, de la recerca i de les publicacions resultants. És igualment cert, i encara més determinant, que el cos docent de les universitats europees no ha estat format en general, i a diferència dels Estats Units, en com promoure aquesta connexió amb la indústria i la societat. No ens enganyem, però, tampoc amb el contrari: les millors universitats del món també són campions en transferència i els principals sistemes mundials de classificació universitària, com el The Times of Higher Education World University o bé el projecte U-Multirank, comencen a valorar-ho. I això anirà a més.

Què poden fer doncs les universitats catalanes per tal d’apostar decididament per aquesta connexió amb la societat? Una revisió global de les diferents estratègies implementades amb èxit arreu del món suggereix diferenciar tres aproximacions en funció de si les universitats han posat l’accent en la comercialització de royalties i patens, en el fitxatge de científics estel·lars o bé en la creació de spin-off, terme anglosaxó per referir-se a noves empreses lligades a la mateixa universitat. Una avaluació internacional feta l’any 2019 suggereix que les universitats generalistes i de baix prestigi segueixen principalment l’estratègia emprenedora, mentre que les especialitzades i d’alt prestigi estan més orientades a l’estratègia de generació d’ingressos.

L’estratègia de generació d’ingressos cerca maximitzar el flux de guanys que es poden generar a partir de la comercialització dels resultats de la investigació, així com aconseguint contractes de recerca patrocinats per la indústria. Per contra, l’estratègia d’oferir suport al personal docent i investigador posa l’accent a fitxar investigadors de primer nivell i dotar-los de les eines necessàries per tal que puguin promoure l’aplicació pràctica dels resultats de la seva recerca a través de les seves xarxes i connexions amb la indústria. Finalment, l’estratègia d’emprenedoria focalitza les energies en la creació de noves empreses fundades per investigadors i/o estudiants, i en el desenvolupament de productes que coincideixin amb els interessos i les habilitats de les altres empreses locals en les quals aquestes noves spin-off s’integren.

Així, doncs, les universitats catalanes tenen tres alternatives contrastades (i en el fons totalment complementàries) que poden seguir. Comparteixo a continuació algunes idees que sense un cost elevat les universitats podrien introduir en menys d’un curs acadèmic. Primer, la necessitat de dotar-se d’un paquet d’eines jurídiques, administratives i organitzatives sòlides que permetin materialitzar la col·laboració entre investigadors, organitzacions públiques i privades i la societat civil.

Segon, impulsar un programa de coaching personalitzat a través del qual tot el personal docent i investigador de la universitat pugui rebre assessorament directe sobre com promoure una transferència del coneixement activa i efectiva. Tercer, construir un nou marc de col·laboració intersectorial que permeti intercanviar més i millors dades entre els investigadors i la societat. Quart, la creació de xarxes d’experts que connectin el talent de professors, investigadors i alumnes amb el talent que es troba dispers en la societat. Cinquè, esdevenir actors clau en l’impuls de partenariats publicoprivats i xarxes col·laboratives tot seguint bones pràctiques d’altres universitats d’arreu del món que ja han evidenciat el valor afegit de les universitats com a actors neutrals que són vistos de bon ull tant pel sector públic com pel sector privat per liderar aquesta tipologia d’iniciatives.

Finalment, una aposta decidida per a una integració transversal de les competències en emprenedoria i innovació en tots els graus i màsters per tal d’assolir les competències bàsiques que els han de permetre ser emprenedors públics i privats amb una visió multidisciplinària en les seves respectives àrees de coneixement. No només es tracta de fer un retorn a la societat. Les universitats s’hi juguen la seva pròpia supervivència.