Sostre de formigó

El govern espanyol ha aprovat aquesta setmana un pla d’igualtat salarial entre homes i dones que, a priori, ha de contribuir a posar fi a la rèmora de la bretxa salarial que, segons constaten diversos estudis, patim les dones. El darrer informe de la Generalitat, per exemple, situava aquesta xacra en el 23,4%. Els passos endavant sempre són benvinguts, tot i que, si realment es tracta d’aplicar la justícia social, el que mereixeríem les dones és que es vagi encara més enllà i s’incorpori un plus d’eficiència per a les treballadores. I és que no calen estudis científics, ni tirar de demoscòpia, per demostrar que les dones, tret d’alguna excepció, són més productives durant la jornada laboral atès que van per feina per poder atendre, també amb eficàcia, el pes desproporcionat de la cura familiar i de l’atenció a la llar.

Tornant al decret aprovat aquesta setmana, la voluntat déu ser aniquilar per sempre una realitat que constaten diversos estudis: homes cobrant més que les dones per fer, exactament, la mateixa feina. Segur que em falten elements per valorar amb encert com funcionen les desigualtats dins el món del treball, però, després de molts anys comprovant com darrere una trucada al càrrec directiu de torn hi ha gairebé sempre un senyor, ves a saber si el problema real no deu ser que alguns, per por de perdre certs privilegis, han transformat l’anomenat sostre de vidre que dificulta l’ascens laboral de les dones en un sostre de formigó armat. De poc serveix que les facultats estiguin cada cop més plenes de dones estudiants, ni que en la gestió de les crisis s’estigui demostrant que la visió femenina és força més resolutiva. Sempre he cregut més en la meritocràcia que en la imposició de quotes, però la societat continua avançant per un camí que m’obliga a qüestionar-se, i cada dia més, tot allò que sempre havia cregut.