Alemanya

El temps (i la pandèmia) ho posa tot al seu lloc i, ara, en cercles progres, s’accepta amb naturalitat que la líder més eficient del moment és una senyora alemanya, conservadora i poc carismàtica. Cosas veredes. Efectivament, Angela Merkel s’ha convertit en la líder europea més respectada. Una part del fenomen té a veure amb la història terrible d’Alemanya. Néixer alemany després de la Segona Guerra Mundial deu haver estat una de les càrregues identitàries més feixugues del món. El pes insuportable dels deliris criminals del nazisme ha creat generacions de ciutadans conscients de la fragilitat de la democràcia i de la necessitat de “cuidar-la”, gent disposada a fugir com gats escaldats de líders exaltats i carismàtics. Per entendre la fibra moral dels joves alemanys d’avui no ens cansarem de recomanar Los amnésicos (Tusquets, 2019), l’exemplar llibre de memòria de Géraldine Schwarz. Les formes suaus del govern de la Merkel parteixen d’una concepció patriòtica que sent l’orgull de ser una potència de les manufactures, de les coses ben fetes. I d’un sistema vigilant de la corrupció, que també en tenen i, a vegades, ben escandalosa (Volkswagen). En aquest sentit hi ha una resposta reveladora de Merkel quan li van preguntar en què li feia pensar la paraula “Alemanya”: “Em fa pensar en finestres que tanquen hermèticament. No hi ha un altre país que fabriqui finestres tan boniques... i tan hermètiques.” Sobre la pandèmia no ha presumit ni enganyat. Es va limitar a explicar el que ella i els científics sabien i el que no sabien. Una manera de fer que posa en evidència l’estil ximple que gasten els polítics del nostre entorn.