La vida secreta dels extremistes

És moralment indispensable condemnar els grups radicals que executen abominables accions que ens glacen la sang: el supremacista que mata 51 persones en dues mesquites de Nova Zelanda, el gihadista que decapita un mestre francès per haver mostrat les caricatures de Mahoma... Ara bé, el nostre repudi no provoca necessàriament els efectes dissuasius que voldríem, més aviat engreixa i legitima l’èpica no gens heroica dels que es perceben com a víctimes i botxins d’un món que els rebutja i els humilia i que pretenen salvar o destruir, tant se val perquè el resultat és ben bé el mateix. Però com han arribat a aquest punt? Qui són? Qui els fa i com? Mantenen alguna similitud? En el seu llibre La vida secreta de los extremistas Julia Ebner (analista de l’Institut pel Diàleg Estratègic de Londres) descriu el cercle viciós que apuntala l’estructura del fanatisme ja sigui en pro de la causa blanca, islamista, cristiana i això sí, sempre misògina. Després d’haver-se infiltrat durant dos anys en el niu de la serp dels investigats, conclou que s’assemblen com gotes d’aigua, que comparteixen sentiments de frustració, solitud i ràbia que ben esperonats en el respectiu laboratori ideològic deriven cap a l’absoluta deshumanització de l’altre, del que pensa, sent i viu de forma diferent i cal eliminar. Tenim un problema i és greu perquè els discursos de l’odi s’estenen i retroalimenten amb una eficàcia paorosa des de la catacumba i des de l’altaveu que els ofereixen espècimens com Trump, tan cofat ell dins del club dels galls orgullosos. Demà: segona part.