Groebli, l’ull de l’amor

Entre les exposicions del festival de fotografia In Cadaqués, n’hi ha una del veterà René Groebli (Zuric, 1927) que invita a pensar el rapte amorós com una seqüència de detalls, alhora fascinants i mortificants, de la persona estimada. Groebli, només una mica més jove que el també suís Robert Frank, va desconcertar als anys cinquanta amb L’ull de l’amor, una sèrie fotogràfica obtinguda durant el seu viatge de noces a París amb Rita Dürmüller en què alguns hi van veure certa obscenitat prostibulària, més a prop del voyeurisme de Brassaï que de la complicitat eròtica d’una parella enamorada. En realitat, feia ja un any que eren casats quan van allotjar-se en aquest hotelet de Montparnasse, però Groebli retrata la seva dona com si l’acabés de descobrir; més encara, buscant en cada gest, abans no comenci a ser massa familiar, l’ínfima empremta d’una desconeguda: la seva nuca, la rosa clavada al trau de la brusa, el relleu de les vèrtebres quan es descorda els sostenidors, la imperícia amb què s’aixeca del llit desfet, la seva mà amb la cigarreta a mig consumir, la llum matinal que es filtra per les cortinetes quan hi passa com un fantasma pel davant, i les cortinetes mateixes, amb dos eros rabassuts brodats. Algunes imatges semblen correspondre just a l’abans i el després de la trobada amorosa: ella asseguda al cafè de baix, encara amb la rosa a l’escot, però ara vista de lluny, mentre ell s’hi acosta esquivant el seu reflex als miralls, i ella de nou, baixant per una escala de pedra blanca, el tors transparentant-se sota la brusa d’on ja ha caigut la flor. No hi ha res d’indecorós ni vulgar en tota la seqüència, sinó molt íntim i fins parsimoniós, com si acatessin mig insomnes un manament tan irresistible, que podem perdonar a Groebli que l’únic ull que en aquesta habitació ha tingut el dret de la mirada hagi estat el seu, mentre ella hi és exposada com una preuada possessió.