El club dels galls orgullosos

El primer que féu en arribar a casa després de ser beneït amb el virus que ha esventat a cor què vols va ser treure-se-la i disparar. Treure’s la mascareta i disparar el repertori habitual d’insults contra els pringats que pretenen disputar-li la presidència. Diuen que està clínicament boig però ell es veu com el mascle alfa del món i pot tornar a guanyar –darwinisme social: en temps de crisi el que brama més fort aparenta tenir el control de la situació que ell mateix provoca–. I si la intel·ligència venç la por, llavors el club dels galls orgullosos passarà a l’acció tal com els va demanar fa unes setmanes: “Mantingueu-vos alerta pel que pugui succeir”; no és dels que admeten una derrota democràtica. Donald Trump, soci d’honor dels Proud Boys, el grup d’extrema dreta racista, masclista i violent que li proporciona una nodrida base electoral. Qui en forma part? Una davantera de peons entrenats a còpia de pallisses per “defensar la civilització blanca de les invasions migratòries i les poblacions moribundes” i un exèrcit de seguidors a l’ombra de xarxes encriptades que es va preparant. Res de nou: llenya contra el boc expiatori de torn. A Europa n’hauríem d’estar vacunats: “Primer van anar a buscar els comunistes i vaig guardar silenci, després els socialdemòcrates, els sindicalistes, els jueus... i quan em van venir a buscar a mi ja no hi havia ningú per protestar” (poema de Martin Niemöller referit als nazis). Però hem tornat a incubar l’ou i la serp enverina el cor de les institucions: refugiats a la jungla de Samos, res a envejar a Trump, quin orgull!