JxCat i l’ecologia política

Està vist que l’ecologia política no és –ni potser serà– admesa en el banquet independentista que JxCat va celebrar el primer diumenge d’octubre. Com que això, de moment, és així, el grup polític Alternativa Verda, referent ecologista a Catalunya, fundat el 1983 a la Bisbal d’Empordà (i refundat el 1999), va enviar, coincidint amb el congrés de JxCat, un comunicat en què es deia que li retiren el seu suport “mentre no hi hagi un canvi d’actitud sobre els temes que considerem cabdals en la transició energètica i ecològica”.

També sembla comprovat que aquest canvi d’actitud que es reclama no sigui possible, donat que aquest i altres partits –per més transformacions internes que hagin experimentat– continuen sostenint (sobretot a les cúpules) que barrejar l’ecologia amb la política (tot i la crisi climàtica) és com barrejar aigua amb oli. Amb aquesta miopia social, els partits –i encara més els grans–, per més que es diguin socialistes i ara independentistes, no contribueixen a atendre les demandes socials més urgents i, per tant, formen part, per via indirecta, del conglomerat de poders que domina les vides de tothom.

La cosa ve de lluny, de quan Jordi Pujol (entre el 1980 i el 2003) feia, desfeia i refeia amb Fecsa (nuclears), amb pantans, regadius i transvasaments, amb abocadors industrials i, en fi, amb incineradores, autopistes i muntatges urbanístics i d’oci (Port Aventura, etc). Però per no anar tan enrere, situem-nos en les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, les del 155, quan mig govern ja era a la presó i uns quants, amb el president Puigdemont, a l’exili. Aquest va llançar una candidatura transversal (més enllà dels adeptes postconvergents) i és per això que dos membres d’Alternativa Verda (Santiago Vilanova, portaveu del partit, i un servidor) vam oferir la possibilitat de presentar-nos per influir, des de l’ecologisme, en l’acció política de l’independentisme.

Se’ns va acceptar, però ara considerem, vist com ha anat en els darrers tres anys, que tots dos hi anàvem de farciment, fent veure, pels qui confegien les llistes, que també s’hi acollia elements considerats, pel cap baix, com a incorruptibles i que difícilment podien sortir elegits. Com així va ser. Però hi havia un tercer en discòrdia, Pep Puig, expert en energies renovables, que també es presentà a les llistes de JxCat com a independent i que, en canvi, fou elegit diputat, a causa, també, del fet que, en estar en més bona posició a les llistes, va substituir els candidats afectats pels procediments judicials derivats de l’l-O.

No cal fer un memorial de greuges personalitzat, perquè a tots els partits hi ha tensions quan cal fer llistes i, en el nostre cas –i encara més presentant-nos com a independents d’un grup petit–, no vam ser una excepció. Del que es tracta és de fer veure, als dirigents de JxCat i a la societat, que, amb la resta de l’equip que va refundar, el 1999, Alternativa Verda, hem continuat treballant –fora del Parlament i en condicions adverses, com fa quaranta anys– per posar la crisi ecològica, climàtica i social al centre de les preocupacions polítiques.

La resposta rebuda ha estat zero. Ho sap bé el portaveu d’Alternativa, Santiago Vilanova (Olot, 1947), periodista i escriptor de llarga trajectòria, el qual ha remenat cel i terra a l’ANC, a JxCat i amb Puigdemont, per introduir els valors de l’ecologia política, consolidats arreu d’Europa, fins que, veient el complicat que era, d’acord amb l’organització, ho ha deixat estar.

D’aquí ve la redacció d’aquest comunicat en el qual expressem –com vam fer el 1977, quan creàrem el Col·lectiu de Periodistes– la nostra desolació, en moments de crisi a tots nivells, en veure com el nostre món polític i governamental no atén els nombrosos conflictes ecològics, energètics i territorials que es manifesten a Catalunya: de la Costa Brava als polígons industrials, de l’allargament de les nuclears a la implantació del 5G i dels agrotòxics a la massificació eòlica. I molts d’altres.