Massatges i estètica

Dilluns passat, caminant per un carrer de Girona, em vaig trobar amb una evidència clara del malestar que sent molta gent emprenedora per com es fan les coses, ja que sovint es veu massa perjudicada. És un petit negoci, que no conec, però m’imagino que és el d’una noia, la Mercè Casals, segons es pot llegir en el rètol, emprenedora que ha arriscat patrimoni i que, amb tota la il·lusió, va fundar un negoci d’estètica que potser dona feia a més persones. Com és natural, complint el decret de tancament, la persiana era abaixada i només s’hi veia un cartell: “TANCAT INJUSTAMENT PER INCOHERÈNCIA POLÍTICA, PERQUÈ AQUÍ ESTEM TOTS SANS, PRENEM TOTES LES MESURES DE PREVENCIÓ I NO SOM MAI MÉS DE DUES PERSONES. TORNAREM D’AQUÍ A 15 DIES (2/11).” He volgut deixar les majúscules tal com en el cartell per ser més fidel al sentiment que transmet. Desconec el nombre de Mercès Casals que hi ha a Catalunya, però sospito que són moltes, i trobo molt injust que tota l’atenció mediàtica se centri només en el sector de bars i restaurants, sens dubte molt important, i s’eviti parlar d’aquestes persones, que també són part de l’engranatge econòmic.

En aquests moments, veig dues fallades en aquest decret: falta de coherència i simetria, i també de solidaritat i empatia. El decret no sé d’acord amb quina informació científica s’ha fet, i aquest secretisme comporta sensació d’injustícia, ja que se senten maltractats respecte a altres sectors. Sincerament, i sense voler iniciar polèmica, no veig cap diferència entre una perruqueria i un centre d’estètica, tot i que potser algú me’n pot dir –jo no he estat mai en un centre d’estètica–, però donen hores convingudes, tenen un control del nombre de clients en cada moment, en saben el nom i, com diu la Mercè, prenen totes les mesures de prevenció. I és aquesta impotència de sentir-se discriminada la sensació que traspua el rètol.

La segona fallada és la falta de solidaritat i empatia social. Hem vist, aquest cap de setmana passat, el Montseny i altres indrets plens de gent i els camins plens de cotxes i embussos com si es tractés d’un carrer cèntric en plena hora punta. També la televisió ens va mostrar parcs de Barcelona, i segurament era el cas de tot Catalunya, plens de gent fent pícnic alegrement. I, per acabar-ho d’arrodonir, els informatius de TV3 ens van mostrar una família de Lleida, suposo que no seria l’única, que es va desplaçar a un restaurant de la Franja per celebrar plegats la comunió de la seva filla. Voleu més insolidaritat? Ha estès alguna cosa, aquesta gent? O no són conscients que estem en plena pandèmia i molta gent sacrifica els seus negocis per tots nosaltres, també per ells, o és que són ciutadans menyspreables que conviuen insocialment. I és amb aquesta força moral que cal que els poders públics que tenen la legitimitat d’actuar actuïn i no deixin que aquest espectacle d’insolidaritat triomfi, perquè aquest comportament té molts efectes negatius: afavorir l’expansió del virus i, per tant, posar en risc la salut i potser la vida de ciutadans, i neutralitzar l’esforç que molta gent fa posant en risc el seu negoci, el seu patrimoni i els centenars de milers de llocs de treball que perillen, perquè, passats quinze dies, si encara no hem doblegat la corba i ens mantenim en la zona roja, s’hauran de prorrogar les mesures i la misèria econòmica creixerà. Suposo que si la mare que sortia tan cofoia per la tele des del menjador del restaurant defensant la festa de comunió de la seva filla i la resta d’incomplidors fessin aquesta reflexió sincera, sentirien vergonya dels seus actes. Ara que s’ha posat tan de moda la dicotomia “salut o economia”, podríem eixamplar-la amb “salut o oci”, i veuríem més clar el disbarat que estem fent.

No tinguin cap dubte que un dia haurem de remuntar econòmicament, i que costarà molts sacrificis, però, com més avall enfonsem l’economia, més haurem d’esforçar-nos per remuntar-la. Cada mort que es pugui evitar d’una empresa, d’un comerç o de qualsevol activitat econòmica avui, serà un èxit per demà.

Les estadístiques diuen que creix molt l’estalvi familiar, i en aquests moments això és contraproduent. Necessitem que els que puguin consumeixin per continuar ajudant a fer créixer l’economia, però aquesta recomanació no ha de ser incompatible amb les exigències de prudència i solidaritat perquè la Mercè Casals i tots i totes les que estan en aquesta situació puguin obrir ràpidament.