No són els jardins de la ciutat

Quan les coses venen maldades tothom mira a pagès, deien els pares i avis que van conèixer la fam de la postguerra, temps en què els nens de la vila anaven a jugar –i a berenar– a les masies. Actualment amb la Covid-19 i les conseqüències que comporta en el dia a dia i en les perspectives de futur (incertes) es torna a valorar tenir les provisions a prop, s’està despertant l’interès per deixar les grans ciutats tancades i habitar nuclis petits, oberts i envoltats de saludable natura, la qual cosa constitueix una oportunitat per frenar el despoblament. Sorgeixen interessants iniciatives per a facilitar-ho (en el compte @repoblem es posa en contacte “persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”), però és evident que darrere el model alternatiu que aquesta tendència representa s’han d’implementar polítiques de millora de les comunicacions i dels serveis, així com els adequats canvis urbanístics o avantatges fiscals per als nous emprenedors per fer atractiva i econòmicament viable l’aposta per la ruralitat. Des del 2008 que l’Associació de Micropobles de Catalunya ho reclama amb veu pròpia i força creixent: hi estan inscrits 174 dels 320 nuclis de menys de 500 habitants (l’1,2% de la població i el 35% del territori). Busquen veïns per no desaparèixer i necessiten, en paraules del president, Mario Urrea, alcalde de Torrebesses (Segrià), que els deixin de veure com els jardins de les grans ciutats que ho tenen tot a punt per a les visites i es reconegui el seu paper per a reequilibrar el país.