El coi de toc de queda

La discussió aquesta sobre el toc de queda se’m comença a fer més llarga i pesada que les aventures dels Mainat, que no es pot pas negar que són per sucar-hi pa si no fos per com són també de ridícules i xavacanes. La qüestió és que ara toca parlar del toc de queda. A totes hores. A partir que en alguns països el van aplicar fa dies, no he sentit cap entrevista amb cap líder polític o sanitari en què els periodistes no li preguntem pel toc de queda. I si l’entrevistat diu que “de moment el tema no és a sobre la taula”, l’entrevistador no para de preguntar-li: però el veuria bé? A quines hores li sembla que caldria aplicar-lo? Segur que no cal?... Suposo que com que és un terme molt pel·liculero, això del toc de queda, als periodistes també ens agrada molt fer-lo servir i burxar-hi. I no veig cap polític ni cap epidemiòleg que ara sigui capaç de dir que el troba ineficaç i sortir-ne impune. El volem. “Toc de queda” és un bon titular. No és pas que no en sigui partidari; em sembla, simplement, que copiem mesures d’allà on sigui a veure si funcionen, perquè ara tothom improvisa, i que aquesta és una mes. Si hi és, el compliré. Com (gairebé) la resta de mesures. I qui no hagi posat un gairebé entre parèntesi és que menteix. Però em pregunto: si el virus no entenia de territoris, ara hi entén, d’horaris? El virus circula més de nit i per això cal toc de queda? Als matins, amb metros farcits de gent, tenim la sort que dorm? Diuen, és clar, que el toc de queda és imprescindible per evitar els botellons. Coi, i jo que em pensava que per això hi havia la policia. Ingenu. No deu ser que aplicar el toc de queda és la porta per mig obrir altre cop bars i restaurants, vist el mal que els han fet? Potser el que hauríem d’admetre tots plegats és que som nosaltres els qui hem perdut consciència i ens hem tornat més irresponsables. I potser el govern hauria d’admetre que ens hi va ajudar, amb aquell desconfinament accelerat que ara sabem que va ser irresponsable. No he trobat ningú que no digui que no està conscienciat dels greus riscos de l’excés de velocitat. Però van haver de posar radars. I quan sabíem on eren i frenàvem en passar-hi, hem acabat amb els radars de tram, que no te’n escapes. No sé quin seria, el radar de tram de la pandèmia. Però em fa l’efecte que és això el que estem buscant mentre no hi hagi la vacuna.