Gent normal

Es pot llegir Colson Whitehead en qualsevol moment, però que la lectura d’Els nois de la Nickel, en la traducció de Laia Font i Mateu per Edicions del Periscopi, coincideixi amb la campanya de les eleccions nord-americanes, té un valor afegit. I encara més quan la qüestió racial no està resolta en aquell país ni de bon tros. I amb la pandèmia, el tema ha passat a segon terme en els discursos i debats entre candidats, tant a la presidència com a la vicepresidència. Però, al carrer, la ciutadania negra sent el que el protagonista de la novel·la reivindica.

L’Elwood, un noi negre que és enviat per un jutge blanc a una escola reformatori, la Nickel, un veritable infern de pallisses, violacions i abusos, sosté: “Hem de creure dins la nostra ànima que som algú, que som importants, que mereixem respecte i hem de caminar cada dia pels carrers de la vida amb aquest sentit de dignitat i aquest sentit de ser algú.” Aquest era i és avui el missatge. Se li demana, a la població negra dels Estats Units, el que el reverend Martin Luther King s’encarregava de difondre en els seus discursos. És un missatge que tenyeix la vida de l’Elwood, que veu que no pot fer res més que confiar “en la decència que vivia en tot cor humà” i que, si un dia aconsegueixen vèncer aquells que els maltracten, que si un dia guanyen la seva llibertat, serà gràcies a la capacitat de patiment. La mateixa capacitat que tenen els nois de la Nickel a través de la qual respiraven, menjaven, somiaven, vivien. Metàfora d’una realitat que no canvia. Aguantar el patiment té un límit quan només es pretén, com reivindica en Turner, l’amic de l’Elwood, ser tractat com la gent normal.