Sindicats i patronals

Jordi Cuixart, des de la presó de Lledoners, ha tingut una frase afortunada per als partits polítics: “A Puigdemont i Junqueras no els reclamem que siguin amics, sinó que tinguin sentit d’estat.” De forma paral·lela diria a les patronals i als sindicats: no demano que sigueu amics, però sí que tingueu sentit d’empresa.

Patim i patirem una gran crisi econòmica. Aquesta vegada no és culpa de mals governs, sinó d’un virus que ningú no s’esperava. Es tracta d’una crisi global que va des de Catalunya fins a Nova Zelanda, que està als nostres antípodes. Encara em pregunto si aquesta globalització –quasi tots els països del món patiran la crisi– afavorirà o perjudicarà l’economia catalana. Com a totes les crisis econòmiques, hem vist enfrontaments i protestes dels treballadors pel tancament de fàbriques davant dels centres on treballaven o enmig de les ciutats. Mentrestant, els patrons exposaven les seves raons als diaris, a les ràdios o a la televisió. Evidentment, sindicats i patronals no seran amics, però quan s’arriba a solucions, hauria de resultar difícil endevinar qui ha guanyat o qui ha perdut. Tot i que, segur que l’empresa hi surt perdent, encara que només sigui pel mal humor que arrosseguen els patrons o els treballadors, o tots plegats.

Déu em guardi de fer una proposta concreta per solucionar aquests enfrontaments entre el capital –les patronals– i els sindicats. Però sí que les patronals s’haurien d’adonar que el sistema econòmic anomenat capitalisme és un sistema que no accepta reformes, que pensa sobretot en els accionistes i en la cotització de les seves accions a la borsa, si hi cotitza.

Crec que el canvi només pot arribar amb la millora dels resultats de l’empresa i sempre que la millora en els resultats comporti una millora en els beneficis tant del capital com del treball. Millorar la productivitat de l’empresa, doncs, seria el primer problema a plantejar. En segon lloc, les patronals han d’acceptar un diàleg més intens amb els representants del treballadors. Els patrons han de tenir un bon nivell de coneixements, mentre que els treballadors han de saber llegir un balanç i han d’estar més interessats en el compte de resultats de l’empresa.

No es tracta d’un sistema de cogestió, sinó de distinció entre els problemes polítics i tècnics. Una ampliació de capital o l’acord de compra d’una altra empresa serien temes del consell d’administració, representant del capital i dels accionistes; mentre que el treball formaria part d’un altre consell, en el qual es tractaria de producció, de distribució i vendes, de maquinària, d’horaris de treball, d’expedients sancionadors o acomiadaments. La distribució de responsabilitats hauria de quedar ben clares.

Els canvis que proposo seran més difícils d’aplicar com més gran sigui l’empresa. A Catalunya –país de pimes–, algunes de les més petites ja l’apliquen, quan el propietari treballa amb gent de confiança. Però les mitjanes i grans empreses no parlen de canvis, com si la situació actual fos dogmàtica i ja els anés bé el sistema actual.