Les pimes i la recuperació

El relat que explica la crisi econòmica actual com una caiguda sense precedents de l’activitat econòmica provocada per la pandèmia a la primera meitat d’aquest any 2020, que a mesura que es vagin reobrint les economies s’anirà recuperant durant la segona meitat, és massa simplista. Malgrat que els períodes de confinament estricte duren poques setmanes o mesos, la seva extensió per tota l’economia global, les dificultats per reprendre una activitat econòmica normalitzada i l’efecte de tot això sobre les expectatives d’empresaris i consumidors fan que la recuperació econòmica sigui un procés lent i ple de dificultats.

A l’estiu, les primeres dades de recuperació varen sorprendre positivament. Especialment a la Xina, però també als Estats Units i per bona part de les economies de la ZE. Però les expectatives per al darrer trimestre d’aquest any no són bones. Una recuperació asimètrica entre els diferents sectors de l’economia és, per definició, més lenta i insegura. A més, la crisi podria deixar cicatrius en el teixit econòmic que estenguessin els seus efectes negatius en anys futurs.

En el mercat de treball es veuen amb molta claredat les ferides de la crisi. Les darreres dades d’ocupació a les economies nord-americana i europees mostren que la destrucció de llocs de treball ha estat important, no només als sectors directament afectats pel confinament, sinó a tota l’economia. El ritme de destrucció de llocs de treball dels darrers sis mesos, de març a setembre, ha estat superior a l’experimentat durant la gran recessió del 2009. Aquestes pèrdues són també importants en sectors que no semblarien directament afectats per l’epidèmia. Les xifres d’ocupació han començat a millorar clarament a la segona meitat d’any. Però el terreny a recuperar és molt gran. Inclús quan la pandèmia s’acabi, molts llocs de treball previs ja no existiran i moltes persones hauran de trobar llocs de treball d’una altra mena. I aquests processos són lents. La Comissió Europea ha anunciat recentment que no esperen un recuperació econòmica fins al 2022.

Un altre àmbit on els efectes de la pandèmia també es fan notar molt són les petites i mitjanes empreses. En qualsevol crisi, aquestes pateixen més que les grans empreses, perquè tenen menys reserves de seguretat i un accés més difícil al crèdit. Però l’efecte diferencial és pitjor en la crisi actual perquè les pimes són comparativament molt presents en alguns dels sectors més afectats, com la restauració, els hotels i la indústria de la cultura i de l’oci. En països on molta ocupació la generen les pimes els problemes s’accentuen.

Un dels principals reptes dels propers mesos serà l’ajut que els governs puguin aportar a les petites i mitjanes empreses. Normalment aquests ajuts haurien de consistir a proporcionar liquiditat a les pimes que en necessitin i ajudar a reestructurar les que han perdut solvència minimitzant l’impacte sobre l’ocupació. Però la magnitud del xoc present, la incertesa sobre la seva durada i les implicacions que un nombre elevat de fallides tindria sobre la macroeconomia i sobre la salut de les entitats financeres obliguen els governs a anar més enllà. L’FMI calcula que concedint ajuts a les pimes per una quantitat equivalent al 5% dels ingressos anuals previs a la pandèmia es podria reduir de forma significativa l’impacte sobre el nombre de fallides i sobre l’ocupació.

Aquests ajuts podrien ser en forma d’injeccions de capital, però per a les empreses més petites no és una via factible i caldria recórrer a les subvencions directes i generarien una despesa pública equivalent al 4% del PIB i pressionaran a l’alça el deute públic. L’FMI suggereix la possibilitat de minimitzar aquest risc mitjançant la concessió d’ajuts en el present que, un cop superada la pandèmia, es compensin amb un augment dels impostos que paguen les empreses. Però el disseny no és senzill per tal de discriminar entre empreses que tornaran a ser viables en el futur i les que inevitablement faran fallida.

També és de vital importància que els diners del pla europeu de recuperació puguin arribar de forma abundant a les pimes i no es quedin en uns quants grans projectes per a les grans empreses de sempre. L’èxit de tot això pot ser la clau per a una recuperació sostinguda en aquells països amb un percentatge elevat de petites i mitjanes empreses i un pes important del sector serveis. Un tret distintiu de les economies del sud d’Europa i, molt especialment, de la nostra.