La persona i el polític

Recordo un article escrit fa anys per la companya Natàlia Borbonès, una de les millors cronistes que hem tingut mai a la vora, en el qual qüestionava perquè hi ha gent que moltes vegades ens pregunten amb qui parlen, si amb el periodista o amb la persona, cosa, deia ella, que no deu passar en gaires oficis més, això que t’obliguin a dissociar la personalitat de tant en tant, “de separar-te el Jekyll del Hyde, el yin del yang, el rovell de la clara i el cos de l’anima”. El recordava, aquest article, el dia que el regidor de Tarragona Xavi Puig va presentar la seva dimissió per haver assistit a la boda d’un amic seu, en una celebració que va reunir una vintena de persones; i una vintena de persones, en aquests temps que ens travessen el pit, és una multitud inexcusable. Si hi ha algun altre ofici en el qual a vegades puguem pretendre deslligar la persona de la seva ocupació deu ser en el dels polítics. Quantes vegades s’han degut sentir interpel·lats per allò de “parlem amb el polític o amb la persona?” Evidentment la persona és indissoluble a qualsevol altra circumstància o posició o qualitat o càrrec, però està clar que les circumstàncies, o posicions o càrrecs obliguen a un plus de responsabilitat, i més quan parlem dels que se suposa que són “servidors públics”. El regidor de Tarragona, que va rebre una surra al cul però que es manté com a regidor, perquè aquest ajuntament no es podria permetre de perdre un dels seus puntals, ho hauria d’haver tingut clar, que no es pot dissociar Jekyill del Hyde, el regidor de la persona. No pot predicar com a polític allò que no compleix ni com a tal ni com a persona. I això quan ens trobàvem a quatre dies d’un toc de queda (o seny del lladre o com sigui que es digui de manera més nostrada) que deurà ser efectiva perquè així ho diuen els científics, però no li acabem de veure el seu potencial, ara que entrem en els mesos negres i gèlids de l’hivern.