I com acabarà tot plegat?

És normal que ens fem aquesta pregunta perquè ens relaciona amb el futur, i el futur ens importa perquè, com deia el filòsof, és un i hi haurem de viure. I una resposta formal i sincera seria: “No ho sé.” Però també és veritat que podem intuir una mica què ens espera, i si la intuïció no em falla; podem comptar que tot indica que, com a mínim, tindrem una dècada molt complicada en el cas que fem les coses bé, que tampoc és segur.

I no m’agrada ser pessimista, més aviat intento ser realista, i intentaré explicar-me. I la primera pregunta seria: “I fem les coses bé?” De moment haig de dir que no, i això ens incrementa la possibilitat d’haver de fer més sacrificis i també que durin més temps.

El primer que ens haurien de dir clarament i amb certa insistència per fer-nos-en la idea és que tot l’endeutament que ara estem fent, i que acumulem al que ja teníem, s’haurà de pagar. Seria un error greu pensar que no el pagarem. Nosaltres, directament i indirectament, el pagarem. És veritat que tot no el podrem pagar nosaltres i que l’hauran de pagaran els nostres nets, la qual cosa em provoca un sentiment de culpa important. Si tinguéssim això clar, exigiríem dels governants, de tots, una gestió acuradíssima de totes les despeses i reduir tot allò que sigui superflu, redundant i suprimible. Estem en una situació de guerra i les accions i l’austeritat s’han d’adequar a aquesta conjuntura. És imprescindible que tothom, com estan fent les empreses que volen sobreviure, redueixi burocràcia i departaments no crítics, que suposen despesa. Les nostres administracions estan plenes del que l’enyorat mestre Salvador Sunyer en deia “barrets sobre sombreros”. Si repasses els pressupostos de les institucions que hem de mantenir i els departaments que apleguen i els assessors, des dels ajuntaments fins al govern de l’Estat, ens adonarem que les duplicitats i les despeses supèrflues acaparen una grandíssima part de la despesa i, per tant, dels pressupostos.

I què fan les administracions per pagar tota questa disbauxa? Apujar impostos, incrementar taxes, posar-ne de noves i endeutar-se, però mai, fins ara, hem vist cap acció contundent de reducció de les despeses suprimibles. Fins i tot s’ha arribat, abans de suprimir despeses, a retallar serveis essencials! I sospito que, si tots fóssim prou conscients de la gravetat d’aquest comportament, seríem molt més exigents.

És veritat que tenim els dirigents que tenim, la majoria dels quals pensen que són els propietaris del diner públic i que se’l poden gastar com els plagui. I el més trist de tot és que aquesta síndrome afecta totes les ideologies o el que es diu “tota la classe política”, i això ens fa ser pessimistes.

En aquests moments, tot el que sigui apujar impostos i taxes és contrari a afavorir una represa econòmica, i potser els catalans ens hem d’adonar que les polítiques d’aquests últims anys ens han fet perdre molta fortalesa econòmica i persistir-hi, com sembla que es vol fer, és un l’error que no augura un futur gaire brillant. És per això que en aquestes pròximes eleccions ens haurem de mirar molt finament els programes econòmics de cadascú per destriar les promeses impossibles, les demagògies i el populisme, per trobar-hi tot allò que ens pugui ajudar a tornar a ser un país emprenedor. I també s’haurà de mirar la qualitat i la credibilitat dels líders candidats.

Sí no canvien molt els responsables, em fa por pensar com es poden gastar aquesta milionada que ens vindrà de la Unió Europea. Desitjaria vivament que els anomenats països frugals, que són els que ens donen els diners, tinguessin una intervenció clara i eficient de vigilància perquè, sense la seva supervisió, podem tornar a gastar-nos-ho tot en despesa corrent i no en inversions que ens modernitzin el teixit industrial i que, per fi, ens situïn en uns estàndards d’industrialització i de modernització que no hem estat capaços d’assolir.

El primer perill que hauran d’evitar els que ens controlin és que molts diners d’aquests vagin a empreses zombis, ja sigui per l’obsolescència del producte o per la falta de viabilitat, per més amics que siguin, i enfocar-ho de cara a totes aquelles empreses que tenen una vitalitat contrastada i procurar que deixin de ser una pime i es converteixin en una empresa més gran.

El problema és que, per veure el futur amb una mica més d’optimisme, caldria tenir uns altres polítics que fossin capaços de fer tot el que hem dit, que és el que estan fent tots els països i les empreses que volen subsistir; per tant, ens tocarà patir per la pandèmia i per les polítiques dels nostres polítics. El problema és que el primer patiment és inevitable, però el segon seria evitable.