Al costat d’un infant pobre

Al costat d’un infant pobre hi ha una família que s’està de tot per donar-li el que no té: roba, sabates, menjar, ànims –i mentides– per evitar el mal més gran: que s’eduqui en la cultura del passar necessitat i l’acabi normalitzant com una fatalitat que l’acompanyi per sempre més. Ho diu una mare, usuària de Creu Roja, que ha après a explicar històries a les seves filles per no transmetre els sentiments de por i de vergonya que l’afligeixen quan no pot pagar el lloguer o l’amenacen de tallar la llum. Vergonya la nostra com a societat! Perquè la pobresa infantil –la pobresa amb majúscules–se’ns ha enquistat com una violència estructural que s’enfila però no es veu ni s’atén prou malgrat els informes, les denuncies i la feina de les entitats del tercer sector. Un de cada tres nens està en risc de patir-ne de molt severa, tres milions a tot l’Estat, mig milió a Catalunya. La pandèmia? Sí, n’ està augmentant la taxa; es calcula que fins un 15% si no s’apliquen mesures urgents. Però és sobretot un tema de voluntat política perquè la població més vulnerable encara paga la factura de la dècada de les retallades i de l’increment de les desigualtats fins al punt que hi ha una generació que està creixent sota els efectes de dues crisis encadenades, que ja no coneix cap altre forma de vida que passar necessitat, i això no és ni just ni sostenible. Cal canviar el rumb que ens ha portat fins aquí i fer de la infància vulnerable la prioritat dins d’aquest esforç de reconstrucció econòmica i social que ens espera; si no, no tenim futur per més històries que s’inventin les mares.