Repressió venjativa

Benvolguts lectors. Estic emprenyat, molt enfadat i, alhora, aclaparat. Per culpa de la superestructura, oculta i reaccionària, ultranacionalista espanyola, m’he vist obligat a canviar la temàtica d’aquesta galeria. Sí, lectors, pels execrables fets de dimecres, amb les detencions arbitràries, repressives i venjatives de més de vint catalans que pensaven, pensen, que tenim dret a esdevenir lliures, he hagut de fer un gir de 360 graus en la temàtica d’aquesta galeria. Em veig en l’obligació d’escriure, una vegada més, sobre un episodi lamentable de repressió venjativa per part de l’Estat espanyol.

No hi ha dubte que els ignominiosos fets del proppassat dimecres provoquen que l’Estat cada dia s’assembli més a Bielorússia o Turquia i menys a les democràcies occidentals del Regne Unit, Bèlgica, Suïssa o la República federal Alemanya. De tota manera també cal dir, alt i clar, que tinc la sensació que el govern legítim espanyol del PSOE-Podem-comuns té problemes greus. No controla la situació en el que fa referència a la carpeta catalana, ja que els qui manen de debò a Espanya són les 200 famílies plutòcrates i aristocràtiques, els comandaments de les forces d’ordre públic de matriu castellana i l’alta magistratura judicial, que formen un estat repressor dintre del mateix Estat espanyol. Per altra banda, l’episodi rus de l’enviament de 10.000 soldats a Catalunya per reforçar la independència catalana és quelcom que supera la ficció; seria un excel·lent guió per a un film d’acció i ficció de James Bond 007. De fet, la qüestió catalana és un contenciós polític profundament europeu i europeista, que es remunta a 1714. És a dir, que al meu entendre no és una qüestió tercermundista, per la qual cosa hauria de ser resolt per la UE i no pas per Rússia, la Xina o els Estats Units. El contenciós català –el seu encarrilament– passa necessàriament per Brussel·les, Berlín, París i Londres. Malauradament, la UE el 2020 encara no és una autèntica unió europea, sinó que és un projecte en construcció; segrestat per uns semi-imperis colonials/jacobins i “quatre” mercaders irresponsables, als quals només els interessa, molt a curt termini, guanyar diners i poder.

En síntesi, fins hi tot en plena pandèmia anihiladora, l’Estat espanyol només pensa, en relació amb Catalunya, en la venjança i la repressió. Per això, des d’aquesta tribuna, un servidor voldria fer una “doble crida cívica”. Primer, als partits independentistes/sobiranistes catalans, perquè deixin d’autodestruir-se i endeguin una unitat d’acció política que posi l’accent en la justícia social i la llibertat nacional. Segon, a la UE, perquè es mulli de debò i activi una autèntica mediació moral i política. Senyors, Catalunya és Europa per damunt de tot.