De set en set
Mentre el cos aguanti
Durant el primer confinament, em van haver de portar a l’hospital per un conat d’infart que va acabar resultant una “tensió musculoesquelètica” causada, a falta d’altres indicis, per una crisi d’ansietat. Feia vint-i-sis dies que estàvem tancats a casa. No tenia pas sensació d’angoixa, sinó més aviat de fatiga, de desconcert, de desgana, però la metgessa va advertir-me que, mentre nosaltres creiem que resistim, l’organisme arriba a una espècie de col·lapse i es revolta. La possibilitat que el cos, el teu propi cos, prengui decisions pel seu compte la vaig trobar per un moment pertorbadora, fins que vaig adonar-me que ja és el que fa la major part del temps, mantenint-nos vius encara que hàgim optat per anar-nos desvivint. De fet, vaig estar aguantant quatre hores un dolor intens al pit abans no vaig trucar a emergències, demanant perdó un munt de vegades perquè la hipòtesi d’un infart, en aquelles circumstàncies, amb els hospitals desbordats de pacients de covid i el personal sanitari extenuat, em va sonar, en dir-la en veu alta, d’una espantosa trivialitat. Van ser ells, en tot cas, qui van insistir a enviar-me una ambulància per acompanyar-me a l’hospital. Va ser el primer cop que em van donar una mascareta: encara no en tenien ni a les farmàcies. Mentiria si digués que no vaig anar-hi amb por. S’explicaven coses terribles de contagis massius als hospitals. Però, en lloc d’això, em va tocar una metgessa que trobava indecorós que m’haguessin conduït a un box ocupat per una altra dona, només perquè no hi havia cortineta entremig. “La dignitat és l’últim que hem de perdre”, deia seriosa mentre em buscava la intimitat d’un altre compartiment. Aquesta pandèmia, penso a les portes d’un nou confinament, no farà caure cap govern. Sempre hi haurà un brot d’hospitalitat que ens privarà de revoltar-nos. Som com un cos que segueix funcionant, malgrat ell mateix.