L’emoció d’una farmacèutica

La meva farmacèutica s’emociona i m’emociona. Tots estem preocupats per la família, per les amistats, per nosaltres i per l’espècie castigada pel virus desbocat. Però ella quan pensa en un possible contagi pateix per la Dolors, en Juan, la Teresa (noms ficticis) i per la resta de veïns del poble d’edat avançada i amb una pauta de medicació complexa que no seguirien correctament el tractament si hagués de baixar persianes i no els ho pogués preparar. Com ho fa? Col·loca en un blíster amb nombrosos compartiments d’un sol ús les pastilles que han de prendre cada dia de la setmana i a cada moment del dia (esmorzar, dinar, sopar, abans d’anar a dormir) de manera que no es confonguin i posin en perill la seva salut i vida. No és evidentment l’única professional que ofereix aquest servei anomenat “sistema personalitzat de dosificació de medicaments”, però sí que he pogut observar –des de fa anys, esperant torn en l’establiment que regenta– fins a quin punt honora el seu ofici i passa ànsia pels qui s’adona que estan més desvalguts. Com en Juan, que no es posava el pegat pel cor perquè no en comprenia la necessitat i li picava la pell. O la Dolors, que en quinze dies s’havia acabat les píndoles per dormir d’un mes. O la Teresa, que surt de la Covid amb dues indicacions contradictòries. Llavors truca al CAP per informar i per preguntar i poder orientar a qui ho necessita. “No costa res, és la meva responsabilitat”, diu amb determinació. Segurament que sí, però aquest “No costa res” ho val tot; amb persones com ella –que n’hi ha– la humanitat no recula.