Donar (o no) la cara

Vagi per endavant que mai m’arriscaria a liderar una gran mobilització social de l’independentisme, ni tan sols a favor dels drets humans més essencials, ara que sabem amb escreix quin pa hi dona l’Estat. Ni l’encapçalaria posant el meu nom al davant de tot, ni tan sols parapetant-me amb una falsa identitat amb l’esperança que a una servidora no la descobririen mai. Covardia o prudència? És, si més no, el pes de ser mare de dues criatures i la constatació, en aquest moment de la pel·lícula, que alguns tenen una obsessió malaltissa per engarjolar les idees que discrepen de l’Espanya unida i invencible. Per tant, ningú em trobarà criticant l’estratègia emprada per cadascuna de les persones que en algun moment han agafat les regnes de la mobilització ciutadana, quan fa escassos dies la Guàrdia Civil ens ha vingut a recordar, no fos cas que algú se n’oblidés, quin preu es pot acabar pagant.

Ara bé, penso que les recents i lamentables detencions i l’obstinació del govern espanyol per perseguir judicialment els impulsors de Tsunami Democràtic –com si el moviment cridés a agafar les armes– ens haurien d’ajudar a reflexionar. I també, per què no, ens ha de poder generar contradiccions i dubtes. Sabem que pilotar una mobilització ciutadana reeixida, si és de l’independentisme català, es castiga amb un mínim de nou anys de presó. Motiu suficient per ser reticents a donar la cara, malgrat que tots lloem la dignitat amb què els Jordis defensen els nostres drets, pagant un preu caríssim. Però què passaria si al capdavant de la crida enèrgica a la mobilització massiva hi hagués tota la classe política, el món local inclòs, i un exèrcit de líders socials, tots amb nom i cognoms? Desbordar les estructures repressores no seria més útil que anar deixant pistes pel camí? I si tots tenim criatures per criar, o diguin-ne com vulguin, també estaria bé saber-ho, per mesurar amb encert i precisió la nostra força.