L’eina de la por

Fa un parell de dècades que alguns de nosaltres parlem que el futur ja és aquí, que la societat industrial és història i que calen noves estratègies per aprofitar adequadament les noves eines. I de sobte vam xocar de manera violenta i imprevista amb el futur al mes de març, i no degut a les TIC, com prevèiem, sinó a una pandèmia que ja ha provocat 1,2 milions de morts a tot el món, 46,6 milions de casos i, el que no es diu, 31,1 milions de curats. Quan es produeix un canvi tan inesperat, el cervell humà no el pot assumir i o bé el nega o pren decisions massa lentes. Això és el que estem veient en l’actuació dels polítics, que sembla que matin mosques a canonades i que, a sobre, no saben explicar per què, i en nosaltres mateixos, que no sempre tenim un comportament responsable.

Dit això i deixant clar que soc absolutament conscient del problema que tenim a sobre, que no el nego, tot el contrari, perquè la denúncia i el pensament crític no és negació, penso que el món, Europa i nosaltres ens estem precipitant cap a una situació distòpica, i aplaudim alleugerits. Aplaudim el control massiu i la invasió de la vida quotidiana de la gent, aplaudim la declaració d’un estat d’alarma de sis mesos i mig que és una barbaritat jurídica i democràtica, els mitjans de comunicació vomiten cada dia estadístiques negatives, oblidant les positives, i nosaltres oblidem que el seny no depèn de les estadístiques i que el seu ús és molt equívoc, per a dir-ho de manera suau. Em refereixo a la gestió de la por per a poder controlar el que mai hauríem permès que es controlés en una situació normal. La refinada subtilesa del sistema, deia l’Orwell en el seu llibre 1984, és induir conscientment a la inconsciència perquè la condició mental més avantatjosa per al control total és el de la follia dirigida, jo diria en el cas que ens ocupa, l’angoixa i la por dirigida.

Un exemple? A Catalunya anem d’humiliació en humiliació, de repressió en repressió, i tots a casa, no fos que ens saltéssim la queda, la distància de seguretat o els confinaments perimetrals. Tot un luxe per a qui ens vol impedir que exercim els nostres drets. Tres anys d’exiliats i presos, quasi 3.000 represaliats i aquesta setmana més de vint detinguts amb un argument que ha estat la riota internacional, i en realitat, detinguts per la seva ideologia. Però tots a casa, tristos i confosos. La por és l’eina que faltava a l’Estat, a tots els estats, per desmobilitzar-nos.

I si sortim al carrer ens diran negacionistes, i no dic que no n’hi hagi. Però jo no combrego amb rodes de molí i sé distingir gent indignada manifestant-se amb mascareta perquè s’han quedat sense feina mentre la casa reial no arriba a final de mes amb quasi 8 milions d’euros anuals, de gent amb passamuntanyes cridant consignes nazis o negacionistes.

Fa vint anys que ens resistim al teletreball, a la hibridació de l’educació, a la telemedicina. Fa quinze anys que assistim al desmantellament de la sanitat pública pensant que no era una cosa que ens afectava gaire, i ara se’ns ha imposat la realitat de cop i malament. Com deia l’Orwell, veure el que tenim davant dels ulls requereix un esforç constant, i sovint és més còmode creure que dos i dos fan cinc que acceptar una realitat.

Al llarg de la història els moviments socials són els que han creat nous valors i les institucions s’han hagut d’adaptar per representar i donar sortida a aquests valors, creant noves normes per reorganitzar la vida social. Espero que sabrem vèncer la por, no deixar els carrers a l’extrema dreta i que procurarem escollir uns representants que no siguin xusqueros mediocres, buròcrates professionals. Ara més que mai necessitem lideratges intel·ligents i imaginatius, sense por, capaços d’oferir solucions reals als problemes reals de la gent; altrament el món es convertirà en un lloc molt difícil.

En tot cas, jo encara tinc l’esperança que aquest sotrac ens farà reaccionar en molts sentits, i estic convençuda que nosaltres, en el nostre petit país, només tenim una solució, fugir, això sí, per de cap manera fer el mateix.