La cadira de Dani Gallardo

Darrere de cada una de les 2.850 cadires buides que Òmnium va instal·lar per la Diada per representar els represaliats, hi havia una història, un nom, una família que pateix la cruesa de la repressió de l’Estat. De totes aquestes històries, n’hi ha una que ha passat força desapercebuda i que revela, com poques, fins a quin punt ha embogit l’aparell juridicopolicial espanyol: la de Dani Gallardo.

El Dani, un jove de 23 anys, va ser detingut per la policia espanyola a Madrid durant les protestes per la sentència del judici al procés del Tribunal Suprem, el 16 d’octubre del 2019. Ha passat més d’un any a la presó acusat d’agredir un policia quan intentava aturar els cops dels agents a la seva amiga, que també va quedar detinguda. Divendres va arrencar el judici a l’Audiència de Madrid i demanen per a ell una pena de 6 anys de presó.

Quasi 400 dies en presó preventiva, petició de condemna de 6 anys i l’única prova que tenen en contra d’ell és el testimoni dels dos policies implicats, plens de contradiccions i d’incongruències; els mateixos agents no es posen d’acord ni en el lloc de la detenció ni en com va ser la suposada agressió.

El cas del Dani Gallardo fa molt evidents dues coses. La primera, que ja sabíem: a l’Estat espanyol la versió de la policia sempre passa per damunt de la presumpció d’innocència. De fet, la mateixa llei mordassa –que encara no ha estat derogada tot i les promeses de Pedro Sánchez– atribueix a la policia la presumpció de veracitat. I això posa els pèls de punta quan comprovem cada dia com menteixen impunement i sense dissimular els cossos policials de l’Estat.

La segona constatació: que l’estratègia de l’escarment no té fronteres; cal reprimir els qui donin suport a la causa catalana des de qualsevol racó per impedir que hi hagi una onada de suport i solidaritat cap a Catalunya, no fos cas que el clam de democràcia arrelés arreu. Davant d’aquest panorama, quan pensa reaccionar l’esquerra espanyola? Ja que parlàvem de cadires... més val esperar asseguts.