Dones i art

Havia llegit i sentit parlar Lluïsa Faxedas sobre les dones en la història de l’art, però, fa unes tardes, vaig assistir a una seva conferència en streaming, organitzada pel Centre Cívic Ateneu Fort Pienc, en què va abordar el tema amb una claredat inapel·lable: destinades a altres ocupacions i sense independència econòmica i de tota mena, tal com apunta Virginia Woolf a Una cambra pròpia, les dones han sigut apartades de la creació artística; però, tot i els impediments, al llarg del temps n’hi ha, de dones artistes, sense que la història de l’art oficial les hagi fet visibles, menystenint-les absolutament.

Per començar, Faxedas, professora a la Universitat de Girona, va recordar que a la cèlebre Història de l’art d’E.H. Grombich, de l’any 1950, no hi consta ni una sola dona artista. Tampoc a la de H.W. Janson, que, a més, va justificar-ho així: “No he estat capaç de trobar una artista dona que clarament mereixés un lloc en una història de l’art d’un sol volum.” Si no va ser capaç de fer-ho va ser per incompetència, ceguesa i els prejudicis que podem suposar. Més de cinc-cents anys abans, Giorgio Vasari almenys va trobar l’escultora Properzia de Rossi i les pintores Sofonisba Anguissola i Sor Plautilla Nelli per incloure-les a les seves Vides d’artistes. Janson va publicar el seu llibre l’any 1975, quan tot just començava la revisió de la història de l’art impulsada per algunes investigadores, com ara Linda Nochlin, no només per trobar dones artistes, sinó per repensar algunes qüestions relatives al concepte d’art i a la figura de l’artista. Les seves aportacions ara semblen inqüestionables, però Faxedas va fer present que, l’any 2013, el pintor alemany George Baselitz va declarar: “Les dones no pinten gaire bé. És un fet.” I podem suposar que, com d’altres que diuen i pensen coses semblants, es va quedar tan ample.