El pobre ‘kaiser Codorniu’

Es considerava pobre malgrat la sucosa dotació de l’Estat que percebia i abans de la I Guerra Mundial era conegut com a kaiser Codorniu per la seva grotesca paròdia del darrer emperador alemany Wilhelm II. Codorniu? Sí, en aquella època la marca es feu cèlebre com a símbol d’imitació i mediocritat –en comparació amb el champagne– en les revistes satíriques, que n’hi havia un munt. En fi, durant alguns anys va ser per a l’opinió pública internacional un personatge simpàtic. Era jove, tenia un caràcter alegre i lleuger, tirant a sensual, no estalviava ocurrències i semblava bon jan, de manera que era apreciat per la plebs que veu les coses de lluny. Però passa el temps i els personatges simpàtics creixen i llavors... Llavors resulta que cada vegada s’ho creuen més –que són l’amo– i no en tenen mai prou per satisfer la seva majestàtica vanitat i els plaers que s’hi escauen; els agrada el luxe, què hi farem? Ell, a més, es flairava que no duraria gaire i havia d’engrossir la bossa per no patir calamitats en el futur: accions alliberades i no sempre a nom seu de la Hispano Suiza, de la Transmediterránea, del Metro de Madrid –concessió a la companyia més generosa per al seu peculi–; negocis en cases de joc; estafes en canòdroms; explotació de les mines del Rif; comissions en els equipaments de l’exèrcit. I, extraordinària sensibilitat!, vacances regalades a Deauville mentre els joves morien en la guerra del Marroc. Quan va marxar, la ingrata plebs, que ja s’ho mirava de més a prop, cridava “Alirón, alirón, fuera el rey ladrón”. Pobre kaiser Codorniu, tan bon jan!