A pilota passada

Existeix el costum, molt arrelat en alguns, de donar consells als altres. Com si la veritat suprema residís en el pensament d’un mateix. La política no n’és cap excepció. Persones que han ocupat –o no– càrrecs de responsabilitat, que se’ls ha acabat la bicoca i es dediquen a alliçonar els altres. D’exemples, n’hi ha molts. De George Bush a Felipe González o l’impresentable de José María Aznar. Gent amb grans egos que quan deixen de figurar són incapaços de tenir la boca callada i prefereixen buscar notorietat a cop de declaració pública. El darrer a sucumbir a aquesta temptació ha estat Albert Rivera. “Un no pot ser lax a l’hora de negociar. Quan perds la dignitat, no es recupera”, va etzibar a Inés Arrimadas fa uns dies arran del gir estratègic de Ciutadans. D’acord. El fons és totalment vàlid. Però Rivera és poc representatiu per parlar de dignitat. Quan encara era algú políticament, es va dedicar a negociar amb PP i PSOE a veure qui li comprava la moto i es feia festejar a canvi de prebendes en format ministerial. Que Rivera ha jugat durant la seva trajectòria a totes bandes per treure’n rèdit és una evidència contrastada a qualsevol hemeroteca. Fins que va prendre partir alineant-se amb la dreta rància de Rajoy i fent bandera de l’antiindependentisme.

Que Arrimadas ho fa malament? Molt. Que Ciutadans pinta poc en el panorama polític i que sembla que encara pintarà menys, també. Però Rivera és un líder dimissionari pels mals resultats electorals i Arrimadas va guanyar, almenys, unes eleccions a Catalunya. El divorci entre tots dos és cosa seva. Deuen tenir els seus motius i les seves raons. Però quan has de marxar perquè has enfonsat el teu partit després de presentar-lo com la revelació, millor marxar amb la dignitat que reclama. I més quan la teva pupil·la continua fent exactament el que li has ensenyat: estar en contra de tot. Per donar consells als altres, ho has d’haver fet molt i molt bé. I de la gestió que ha tingut Rivera, això no es pot dir.