Pobres i cerimoniosos

Fa uns quants anys, un company que treballava en aquesta mateixa casa i que, potser per haver nascut a terres de Ponent i haver-se criat envoltat de boira, tenia la capacitat d’analitzar més clarament alguns temes imponderables, afirmava que “una cosa és ser pobre, i una altra, ser pobre i cerimoniós”. Aquesta màxima ve a tomb arran del, diguem-ne, assaig d’ajuda als autònoms impulsat fa pocs dies pel govern català. No cal recordar l’onada d’indignació i impotència que va deixar el fet que els ajuts s’atorguessin per concurrència competitiva o, el que és el mateix, pel mètode de “babau l’últim”. Per no esmentar que, de l’ajut, per la seva migradesa, no en tiraran gaire tros a l’olla, els “afortunats”.

Tot plegat va evidenciar diverses realitats, totes cantelludes. Una, que la Generalitat no té prou diners –com tots sabem i com va admetre la portaveu Meritxell Budó– per compensar els estralls de les mesures restrictives. En segon lloc, que els pocs calerons de què es disposa no s’han sabut repartir. Si la idea era denunciar l’infrafinançament, ha estat l’escenificació perfecta. El vicepresident Aragonès ha promès que a partir d’ara ho faran millor. Si els recursos són els mateixos, és a dir, raquítics, es fa difícil creure que la nova mesura no passi de cerimònia de la pobresa.