Auxili per al patrimoni

La llosa de la pandèmia que esclafa el món i que ocupa de manera omnipresent tots els ítems informatius possibles (la salut, més que mai, és el bé més preuat) fa que passin desapercebuts molts altres fets que, si no fos per aquests moments tan excepcionals, bé que haurien transcendit en el nostre dia a dia informatiu. Aquest any han passat moltes coses, també en patrimoni cultural i arqueològic. I aquest novembre fa vint anys que es va declarar el conjunt de Tàrraco Patrimoni Mundial de la Unesco. Va ser un moment d’eufòria i de valoració del ric patrimoni romà per a una ciutat que fins pocs anys abans encara veia l’aparició de les restes arqueològiques com un obstacle per al planejament urbanístic modern. Ai, que no ens surtin restes romanes quan fem els fonaments, que no ens podrem fer la casa com volíem. Tant l’Ajuntament com les entitats patrimonialistes van tenir clar que per gestionar tot el conjunt era necessari crear un òrgan únic amb representants de les tres administracions que, en més o menys grau segons el monument, en tenen la responsabilitat: el mateix Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri de Cultura. La promesa de fa vint anys encara resta en l’oblit. Cap equip de govern no ha estat capaç de fer-lo realitat quan només cal una cosa: voluntat política. Ricardo Mar, que va ser director de la campanya per ser patrimoni mundial, deia fa uns dies en un seminari en línia organitzat per celebrar el vintè aniversari que aquest òrgan “és la gran assignatura pendent”: “Si no es resol aviat la creació d’aquest òrgan, no sé quin futur tindrà el patrimoni de Tarragona”, lamentava. Pocs dies després, l’actual equip de govern anunciava la posada en marxa de la mesa de gestió del patrimoni, formada per les tres administracions. No serà el primer cop que s’anunciï, però esperem que una vegada per totes sigui, ara sí, de veritat.