Filtracions als mitjans

Aquesta setmana s’ha format un bon guirigall arran de la filtració, a alguns mitjans de comunicació, del pla de desescalada que el govern té sobre la taula i que, pel que sembla, podria assemblar-se al document definitiu com un ou a una castanya. La notícia ha fet emprenyar a propis i a aliens. Els sectors que necessiten recuperar l’activitat discrepen enèrgicament. Al govern català hi ha qui ja no pot dissimular la seva indignació, sobretot perquè cada filtració és sinònim de batalla campal entre executiu i afectats. I, el més greu, destapen l’enèsim combat entre consellers que comparteixen govern i res més.

Les filtracions a la premsa són tan antigues com l’existència de mitjans. Quan provenen dels tribunals de Madrid i beneficien diaris de la capital, la indignació a casa nostra s’estén com una taca d’oli. Quan estem impacients per saber si la propera setmana podrem sopar amb uns amics a Castelldefels, aleshores les perseguim com el gat al ratolí. Les filtracions, i per tant les exclusives, són l’aliment primordial dels mitjans de comunicació, i la cursa per aconseguir-les, d’una manera ètica, ha de formar part de qualsevol programació a la universitat. Ara bé, els professionals de la informació no podem oblidar que ser el primer a difondre una notícia no ens pot eximir d’explicar la veritat, començant pel titular. I si un pla de desescalada és en aquell moment un document de treball, doncs ha de quedar ben clar. Perquè de totes les filtracions a què he tingut accés com a periodista, un bon grapat, si no totes, tenien la finalitat de desgastar el rival polític, sobretot en època electoral. I la línia que hi ha entre contribuir a aquest propòsit o limitar-nos a informar pot ser molt i molt fina. I, per cert, per l’experiència acumulada també puc afirmar que qui culpa els mitjans quan hi ha una filtració acostuma a ser qui més secrets revelats acumula al seu historial.